dimecres, 26 d’agost del 2009

Anàlisi de videoclips

Us seré sincer: m'estic acabant de llegir el primer volum de la trilogia Millennium (no dubteu que li dedicaré una entrada com ja vaig prometre) i, francament, em trobo en un moment de la història massa interessant per dedicar-me gaire estona a escriure. Així que, si al contrari que jo esteu avorrits, us pot interessar la següent anàlisi de dos videoclips, el contingut de la qual és part integrant d'un treball que vaig fer ja fa uns tres anys a la universitat. Que per què ho penjo? Doncs perquè és una de les poques activitats que em va divertir de fer a la titulació de publicitat i, com que me'n sento orgullós, vull compartir-ho amb vosaltres. El contingut no és pas tan extens com per passar-ne de llarg, us ho asseguro.

A cada un dels tres membres del grup ens pertocaven cinc videoclips per analitzar. Dels meus, he seleccionat per a l'Última hora les peces American life i What it feels like for a girl de Madonna, una cantant que ofereix vídeos prou controvertits per passar a ser objecte d'estudi. El text és en castellà. Per cert, veureu que alguns dels apartats estan omplerts amb presses i total manca d'interès, com ara la il·luminació (la iluminación es óptima durante todo el vídeo), però a banda d'això és força interessant.

A propòsit, estic molt descontent amb Youtube, i és que últimament s'estan suprimint molts continguts que abans trobava amb facilitat. Davant la impossibilitat de trobar-los, he recorregut a Daily Motion, que de moment no presenta tantes traves.

MADONNA

Grupo o cantante: Madonna

Canción: American life (2003) [versión censurada]

Género: Pop

Duración: 4:38

Resumen del vídeo: este videoclip cuenta los altibajos de un desfile de soldados y civiles en una pasarela de moda.



CONTENIDO

Estructura: la estructura de este vídeo es descriptiva (Madonna aparece en un espacio aislado del foco de atención interpretando el tema) y, a la vez, narrativa, ya que cuenta el transcurso de un desfile de soldados y civiles y su particular desenlace. Además, aproximadamente a partir de la segunda cuarta parte del vídeo, Madonna aparece como personaje protagonista en la historia que se cuenta.


Narrativa: este videoclip, más que explicar una historia propiamente dicha, se interpreta como una crítica sarcástica a la política belicista del presidente norteamericano George W. Bush debido a su iniciación de la guerra de Iraq de 2003. Pero según declarciones de Madonna, y por lo que dice la letra, es en realidad un retrato del materialismo de los estadounidenses en su búsqueda del llamado sueño americano. Así pues, podemos considerar que se trata de un vídeo satírico y teñido de dramatismo.


Personajes: como se ha indicado con anterioridad, el único personaje que aparece en el vídeo es Madonna, ya que ella no es la líder de ninguna formación, sino que de cara al público se vende como una cantante que forma un solo núcleo. Así pues, ella se sitúa en un espacio aislado a la pasarela donde transcurre la acción. Sin embargo, su vestuario nos indica que mantiene una relación con lo que se está contando, ya que viste un traje militar. Además, esta relación se hace más estrecha a partir del minuto 1:22 cuando, en un momento del estribillo, Madonna aparece cantando en las pantallas concebidas como decorado de la pasarela, donde momentos antes se proyectaban imágenes reales del conflicto internacional, hasta tal punto que, acto seguido, en el minuto 1:32, podemos comprobar cómo Madonna se introduce como un personaje que interviene igual que los demás dentro del relato, rasgando con un objeto punzante las paredes de un servicio.

Por otro lado, hay otros personajes intervinientes en el vídeo: los soldados; los civiles, representados por un niño y dos niñas, todos iraquianos; y los asistentes al desfile, entre los que destaca la presencia (4:29) de un hombre disfrazado de George W. Bush.


Letras: la letra de este tema está cargada de crítica al modelo de sociedad norteamericana que profusan los medios de comunicación de este país y cuestiona el tipo de vida que la misma Madonna ha tenido que soportar para alcanzar mediante lo material una supuesta felicidad. En el vídeo no se hace una referencia directa al contenido de esta letra, pero se evoca mediante un acontecimiento en el contexto de la política internacional del 2003, el mismo año de emisión del videoclip: la guerra de Iraq.

El autor del videoclip, el director sueco Jonas Akerlund, decía días antes de la retirada del vídeo: «Expresa la opinión crítica sobre la cultura occidental y la incipiente guerra en Iraq a través de los ojos de una súper heroína interpretada por Madonna. Todo ello en contraste con las obsesiones y prejuicios culturales: se trata de un análisis punzante de la psique norteamericana».


Intertextualidad: el formato del videoclip adopta muchas características del género cinematográfico, tal y como se refleja en este American life, sobre todo en la escena del arranque de motores de un automóvil que recuerda a un tanque (3:10) y la posterior irrupción de la cantante y sus seguidoras subidas al vehículo en el recinto de la pasarela (3:20). Además, en el vídeo se intercalan imágenes del conflicto típicas de un noticiario o un documental.


Figuras retóricas: nos encontramos ante un videoclip repleto de analogías y simbolismos.

En primer lugar, los soldados que desfilan por la pasarela con sus trajes de guerra (0:22) tienen una interpretación que apunta a las ansias del gobierno estadounidense por mostrar a todo el mundo su potencial bélico. Es decir, que del mismo modo que en los desfiles de moda se lucen las prendas más sofisticadas para que el público tenga una buena imagen del diseñador, aplicado al vídeo, el gobierno estadounidense, a causa de unas posibles ansias imperialistas, desea que su gran industria armamentística, representada en este caso por unos fornidos modelos masculinos y femeninos, suscite admiración en la comunidad internacional (asistentes o público). Sin embargo, estos soldados, en su interior, están tristes por la represión a la que se les somete, tal y como les sucede a las modelos. De hecho, en el minuto 0:57 se puede leer perfectamente en el pecho de un soldado “Fashion victim”. Es por todas estas similitudes que se puede considerar este desfile como una metáfora o analogía del afán imperialista de los Estados Unidos, aunque la propia Madonna niegue que el vídeo tiene este significado.

En la otra cara de la moneda, aparece la figura de los niños (2:08), que son las verdaderas víctimas de este conflicto y que a su vez representan a todo el pueblo iraquiano. Estos niños desfilan impotentes mientras, metafóricamente, contemplan la paulatina destrucción de sus hogares ante la mirada impasible del resto de países (asistentes o público).

En un nivel secundario, Madonna y sus compañeras suben a un coche que recuerda a un tanque (3:10), con bandera estadounidense incluida y, mediante una manguera, arrojan agua al público (4:06) sin compasión, metáfora para representar los cañones mientras se entremezclan imágenes reales de devastación.

Y el momento culminante de este particular desfile de analogías es cuando Madonna lanza una granada a los asistentes y la coge sin inmutarse, por sorpresa del público, un señor que representa a George W. Bush. Una vez en su mano, la enciende y la utiliza como mechero para encenderse un puro. Esto podría entenderse como su despreocupación ante el poder de las armas de fuego, pero

puede que tenga otras interpretaciones.


Violencia: en el vídeo aparecen claras escenas de violencia que remiten a una violencia real, a la política. Es la que se desprende de las imágenes reales del conflicto que se intercalan constantemente, y que otorgan al videoclip una visión realista y concienciadora de la magnitud del conflicto. Por su parte, Madonna hace referencia al conflicto con su comportamiento en el desfile, ya sea arrojando agua a los asistentes (4:06) o lanzando una granada (4:23).

Sin embargo, aparecen otras manifestaciones violentas o agresivas, por ejemplo cuando Madonna y sus seguidoras están en los servicios y ella rasga la pared con un cuchillo para apuntar una frase significativa (Protect me), o cuando otra de ellas lanza el papel higiénico por el suelo y después abre la puerta de una patada.

De hecho, por sus escenas violentas y, principalmente, por su fuerte crítica al gobierno de los Estados Unidos, fue la propia Madonna quien retiró este vídeo en todo el mundo, también en nuestro país. Existe incluso otra versión de American life en la que aparecen imágenes todavía más estremecedoras de las consecuencias de la guerra, pero nos hemos quedado con ésta porque consideramos muy simbólico el final con el imitador de George W. Bush.

En la versión definitiva, la que se hizo posteriormente a la retirada de la original, el vídeo pierde todos sus elementos característicos ya que, en él, Madonna canta American life con banderas de todos los países de fondo, de manera que se modera radicalmente la crítica.



IMAGEN

Iconicidad: todo el vídeo está rodado con imágenes de personajes de carne y hueso.


Color: el videoclip está grabado en color, pero existen momentos en blanco y negro. Nos referimos a las imágenes congeladas que se emiten rápido de todos los “modelos” que desfilan, que probablemente representen las fotografías que les hacen los periodistas del público. Esto confiere al desfile una gran dosis de expresividad.

También podemos ver en blanco y negro las imágenes que captan unas cámaras al pasar Madonna y las chicas por un pasillo.


Elementos gráficos: los únicos textos representativos que se pueden leer en el videoclip son “Fashion victim” (0:57) y “Protect me” (1:57).


Efectos visuales: los efectos visuales de este vídeo más destacados son las intercalaciones de imágenes reales junto a las ficticias, de tal modo que se entremezclan hasta formar un núcleo narrativo bien construido.


Composición: en cada plano del vídeo suele haber un solo centro de atención, pero hay momentos en los que se ofrece un plano general, por ejemplo cuando se muestran vistas generales de la sala del desfile.


Iluminación: la iluminación es óptima durante todo el vídeo.



MONTAJE

Cambio de planos: en el vídeo es raro encontrar algún plano que dure más de un segundo, ya que las características del tema hacen necesario un tratamiento dinámico del montaje, que se consigue con cortes.


Tipos de planos: los tipos de planos más utilizados en este vídeo son el plano medio y el plano general para rodar el desfile y las acciones que realizan Madonna y sus seguidoras en un espacio aparte, ya que son escenas de conjunto. En cambio, se utiliza el primer plano para mostrar a Madonna cuando aparece sola cantando en otro espacio paralelo al videoclip.


Movimiento de planos: el vídeo se rige por un movimiento de planos irregular, ya que aporta dinamismo a la narración.


Angulación: este es un vídeo en el que abundan los enfoques en picado, por ejemplo cuando se muestra una imagen global de la sala donde se hace el desfile, pero, igualmente, en contrapicado, algo que se ve claramente en la imagen de una modelo (0:51) para resaltar su energía. Aparece también en el vídeo un caso de visión en picado, en el minuto 1:24, que es la angulación adecuada para resaltar la indefensión de una chica sentada en el servicio.



RELACIÓN IMAGEN-MÚSICA

Intensidad del clip: el clip goza de una intensidad media, entendida, como en el caso de Music de Madonna, como la propia de un vídeo en el que hay rápidas sucesiones de imágenes pero no se crea en el espectador una sensación de tensión o agitación.

Ritmo: los constantes cambios de planos y de angulaciones son los que hacen que este vídeo posea un ritmo dinámico y sin pausas, sin lugar a treguas.




MADONNA

Grupo o cantante: Madonna

Canción: What it feels like for a girl (2000)

Género: Pop

Duración: 4:32

Resumen del vídeo: una chica recoge a una anciana y la lleva a dar un paseo en coche por la ciudad en el que vivirán increíbles peripecias.




CONTENIDO

Estructura: este videoclip posee una estructura puramente narrativa.


Narrativa: el relato cuenta cómo una chica acompaña a una anciana en coche por la ciudad en un paseo que resulta ser una auténtica aventura. Con esto, Madonna quiere reflejar que el estilo de vida de una chica puede ser trepidante. Por lo tanto, nos encontramos ante un videoclip que cuenta una historia anecdótica que sirve de ejemplificación de la incesante guerra de los sexos.


Personajes: el único personaje conocido en el vídeo es la cantante, que comparte protagonismo con una anciana. Los demás actores tienen un papel secundario.


Letras: la letra de este tema plantea una cuestión de convenciones sociales: ¿por qué a una chica le queda bien intentar parecerse a un chico, con un estilo desenfadado, y en cambio para un chico es denigrante parecerse a una chica? Madonna resuelve este debate en el vídeo mostrando a una chica interpretada por ella misma y que vive una situación límite, de modo que quiere reflejar que una chica también puede vivir intensamente.


Intertextualidad: al igual que en American life, este videoclip también adopta características propias del género cinematográfico, hasta el punto que constituye una pequeña película de acción.


Figuras retóricas: todo el vídeoclip conforma una metáfora doble. Por un lado, como se ha dicho anteriormente, la protagonista vive una situación límite que demuestra que la vida de una chica puede ser increíblemente apasionante. Por otro lado, es la misma protagonista quien, atropellando a los peatones, chocando contra otros automóviles, disparando o robando, crea esta situación frenética y, metafóricamente, trata de romper con las reglas impuestas por los roles sociales. Hay, además, símbolos que ayudan a entender esta rebelión, como los tatuajes en su cuerpo, su peinado, los dados en el coche o la inscripción de la matrícula.


Violencia: éste es un videoclip repleto de violencia gráfica que, al igual que el futuro American life, fue también censurado, en este caso por las cadenas musicales MTV y VH1.

Para empezar, ya antes de la acción, la protagonista adopta una actitud en su vehículo que indica una inminente situación de peligro, por ejemplo, cuando hace un gesto con la mano como si apuntase con una pistola, o cuando le abrocha el cinturón a la anciana. Y efectivamente, así es.

Primero, arranca el coche antes de que el semáforo se ponga en verde y choca directamente contra el automóvil de unos chicos que la han vacilado, hecho con el que se prevé una larga sucesión de escenas de este tipo. No olvidemos que, junto a ella, viaja una anciana que observa atónita todo lo que ocurre.

A continuación, se dirige a un banco para alcanzar su próximo objetivo: un hombre que saca dinero del cajero automático, al que deja tendido en el suelo y le roba los billetes. Con ese dinero, nuestras protagonistas llegan a un restaurante de carretera y paran a comer algo. Una vez allí, se encuentran con unos policías que miran inquisitivamente su vehículo, a los que la chica arroja un líquido en los ojos. Este hecho provocará que se inicie una persecución.

Otro de los momentos álgidos del relato es cuando asalta a unos jóvenes jugando a hockey al aire libre, a los que atropella sin compasión. Como el automóvil ya se encuentra en muy mal estado, decide robar uno de color rojo con un águila estampada delante aparcado en una estación de servicio y que, al fin, le trae un destino trágico, ya que acaba chocando y, supuestamente, muere.

Todas estas escenas son un claro ejemplo de violencia delincuencial que, en este caso, es la expresión visual para indicar que la cantante atenta contra las convenciones establecidas sobre los sexos.



IMAGEN

Iconicidad: todo el vídeo está rodado con imágenes de personajes de carne y hueso.


Color: el videoclip está grabado íntegramente en color para que sea más atractivo visualmente.


Elementos gráficos: los únicos textos representativos que se pueden leer en el videoclip son un tatuaje que dice “Loved” en la nuca de la protagonista y la inscripción “Pussy” en una de las matrículas de su automóvil y “Cat” en la otra.


Efectos visuales: en este vídeo no aparecen efectos visuales, a pesar de que las imágenes están rodadas en un circuito cerrado.


Composición: hay un solo centro de atención en cada plano.


Iluminación: la iluminación es óptima durante todo el vídeo.



MONTAJE

Cambio de planos: al tratarse de una canción con un ritmo rápido, los cambios de planos siguen también esta dinámica, y más para reflejar una situación como la que se está contando. Esta agilidad se suaviza en los momentos de menos acción, pero se acentúa a medida que transcurre la historia, hasta culminar al final en un cambio muy veloz de planos con el fin de expresar todas las experiencias de riesgo vividas y de preparar al espectador para el choque del vehículo.


Tipos de planos: los tipos de planos más utilizados en este vídeo son el primer plano y el plano medio, ya que se debe poner énfasis en los pequeños detalles y también en los momentos de más excitación.


Movimiento de planos: el vídeo se rige por un movimiento de planos irregular, ya que aporta dinamismo a la narración.


Angulación: al tratarse de un videoclip concebido como un pequeño filme, reúne rasgos de montaje idénticos a los del cine, por lo que se enfocan las escenas desde diversos ángulos, dando así un resultado potente y dinámico.



RELACIÓN IMAGEN-MÚSICA

Intensidad del clip: a diferencia del anterior American life, en este vídeo adquiere un papel muy importante la tensión y la acción, que se consigue con abundantes cambios y movimientos de planos. Así pues, éste es un vídeo de una intensidad eminentemente alta, y que va en aumento en las últimas escenas.


Ritmo: todo el vídeo rebosa un ritmo frenético adecuado por el tipo de canción. Así comprobamos, por ejemplo, que el momento de la canción en que hay más “subidón” se resalta con un robo del coche rojo con el águila, durante el cual su propietario lucha desesperadamente por evitarlo, y también vemos esa caracterización al final, cuando se entremezclan diversas imágenes para preparar al espectador para el “estallido último” (ruptura en mil pedazos del automóvil).


Si heu arribat fins al final, espero que us hagi agradat.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Avui es parla de mi

Després de visitar el bloc de la nostra compatriota steffy i de sorprendre'm un cop més amb les seves elegants maneres (brilles amb llum pròpia, PUTA), m'he decantat també per oferir-vos les meves respostes gràcies a un d'aquests ocurrents testos que algun dia o un altre ens han enviat al correu. Diu així:


-¿Qué hora es?: 00:52.
-Nombre: Joan Albert.
-Tu cumpleaños: 26-05.
-Signo del zodíaco: Bessons.
-Años: 23.
-¿Tatuajes?: No. Així de ranci sóc.

-¿Estuviste enamorada/o?: No dubtis ni un moment que sí.
-¿Qué instrumento musical te gustaría tocar?: La trompeta i el piano.
-¿Has estado en otro continente? Sí, a Amèrica, exactament a la República Dominicana.
-¿Amaste tanto a alguien como para llorar?: Quines preguntes! Sí, evidentment que sí.
-Estuviste en un accidente de coche: Crec que no.

-Has tenido alguna fractura: Sí, de la tíbia i del peroné. Va ser fa vuit anys i vaig passar tres setmanes a l’hospital, amb dues operacions pel mig.
-Playa o montaña: Platja. Concretament em vaig quedar corprès de les platges de Sitges i de nit, assegut en una cala. Però per mi el paisatge idíl·lic és una carretera sense fi.
-Pepsi o cocacola: Sempre Coca-Cola. La Pepsi té una dolçor recargolada d’allò més puta.
-Cerveza o vino: Cap dels dos. La sangria, encara, però la cervesa, ben lluny de mi.
-El vaso mitad lleno o mitad vacío: Fa uns dies que em sento plenament optimista, però he passat unes setmanes d’autèntic desengany. Tot i això, acostumo a ser optimista.
-Ropa interior favorita: Boxers. No exigeixo marques.
-Número de calzado: 46-47 o, altrament dit, Big Foot.
-Número favorito: Cap ni un. Abordem qüestions serioses, ostres!
-Comida favorita: Ara m’agrades. Arròs amb curri i pollastre del restaurant xinès Susanna acompanyat d’un got de Coca-Cola i un gelat de vainilla de postres.
-Marca de colonia favorita: No n’utilitzo, però si n’hagués de fer servir una seria la fragància Gucci, de Gucci. És de dona, però m’encanta l’espot. Ja és una bona raó.



-Tema de conversación más detestado: Quan als dinars familiars de cap de setmana es parla de quines terres ha adquirit tal constructor, o amb qui s’ha vist últimament tal persona... Si el tema fos abordat com un musical, llavors benvingut sigui, però de moment fora.

-Disney o Warner: Disney.
-Restaurante de comida rápida: El Viena i el McDonald’s representen tot allò que una sortida pot desitjar.

-En que te gustaría trabajar en el futuro: Després de constatar que no em dóna la gana presentar-me a les agències de publicitat a lliurar currículums, he descobert que jo he de ser funcionari, tal com m’he plantejat molts, molts cops. I no és una il·lusió, és un projecte que inicio aquesta mateixa setmana estudiant el temari per a administratiu a la Generalitat. L’àmbit on vull acabar arribant dins del funcionariat és el de normalització lingüística, per tal de poder implantar paraules que no us agradin. Us foteu.
-Color favorito: Groc.
-¿Cómo te ves en el futuro?: Si les coses em surten com he planejat, prou bé. I si no, ajo y agua.
-¿En que edad te gustaría no crecer más?: Jo ja no creixo.
-Hobbies: Cinema, literatura, música, semiòtica, doblatge... ah, i m’agrada molt veure paisatges des del cotxe.

-Que cambiarías de tu vida: Res.
-¿Tienes ordenador? Sí, un portàtil Toshiba. I el vell Hundyx, però ja està prejubilat.
-CD´s preferidos: BSO Twin Peaks, Pequeño cabaret ambulante de Bunbury, BSO Sweeney Todd, American life de Madonna, BSO West Side story, Lo que te conté mientras te hacías la dormida de La Oreja de Van Gogh i, perquè l'steffy vegi que em recordo d'ella, Alive 2007 de Daft Punk.
-Lo primero que piensas cuando despiertas: Quina hora deu ser?

-¿Las tormentas te gustan o te asustan?: Si estoy en casa, las adoro (prestat de la jove).
-Algo que tienes puesto siempre y no te lo quitas: Res.
-¿Qué hay debajo de tu cama? Tenint en compte l’últim cop que hi vaig passar l’escombra... sí, un Aquapark de pols.

-Tímido o extrovertido: Tímid, però desenfadat quan se’m tracta més temps.
-Idiomas: Català, castellà i anglès. Odio aquestes preguntes de currículum. Qui ha elaborat aquest test?
-Una palabra que te encante decir: OSTRES!
-¿Te gustaría que te regalaran un ramo de flores para tu cumpleaños? Sí són de maduixa i vainilla, sí.

-Evax o ausonia: Cillit Bang.
-Opel o seat: Opel, però si algun dia em compro un cotxe, seguint la tradició familiar, serà un Peugeot.
-Película favorita: Mulholland Drive, de David Lynch, és la primera que em ve al cap.
-Dulce o salado: Dolç.
-Lugar preferido: Davant del MNAC, de nit, des d'on es veu gran part de la ciutat. Ha de ser exactament des d'allà.
-Conformista o inconformista: Extremament conformista.
-¿Crees que el amor puede durar eternamente? Jo crec que no.
-¿Eres cariñoso/a? No, però ho puc ser.
-Ciudad para vivir: Barcelona, on ja visc. Crec que hi passaré gran part de la meva vida.
-Programa de la tele favorito: APM. “Tengo tres piscinas...”

-¿Hora de final?: 01:35. Gràcies, ha estat un plaer.


PD: No, si jo ja sé que algun inexplicable magnetisme m'empeny cap a David Lynch... Us juro per Déu i per la Santíssima Trinitat que el que diré ara és cert. Quan he hipervinculat l'espot de Gucci, m'he assabentat per casualitat que el va dirigir ell! Ostres, ja sabia jo que tenia un no sé què d'atraient. I us asseguro que no en tenia ni la més remota idea. Ja puc fer associacions lògiques: alguns dels moviments són idèntics als de l'Audrey Horn a Twin Peaks i la vista nocturna de la ciutat... Mulholland Drive. Ara lligo caps.
Em sento feliç.

dimarts, 18 d’agost del 2009

Flamenc en viu

Últimament començo a trobar aficions més interessants que actualitzar el bloc, així que perdoneu-me per trigar tant a escriure-hi des de la darrera entrada. Tanmateix, no crec que s'hagin produït desmais veient l'afluència de públic a aquest espai.

El fet és que un bon dijous de fa tres o quatre setmanes vaig rebre una trucada d'un amic per assistir a un espectacle de flamenc al Palacio del Flamenco. La cosa va anar així: ell estava caminant pel carrer Balmes quan el Lolo, el cantaor, es va posar a cantar. Admirat per la seva gràcia, el meu amic també li va cantar alguna cosa (un tema de Luis Fonsi, crec). De seguida es va iniciar l'acceptació mútua: "Ay, chiquillo, qué bien lo haces tú también. Escúchame, me has caído bien y te ofrezco un jugoso descuento para cenar y ver el tablao, yo también voy a cantar".

Sense pensar-s'ho dues vegades, i com que ja preteníem quedar, em va comentar això, que hi anéssim plegats. I dit i fet. Cap dels dos no havia vist mai flamenc en directe i, per part meva, si he de ser franc, no m'atreia especialment. Doncs bé, sort que em va convèncer perquè, senyors, feia temps que no m'emocionava tant. Si a això hi afegim que érem quasi a primera fila, n'obtenim una nit màgica.

Tot i no entendre ni un borrall de flamenc, els balls que vaig presenciar parlaven per si sols. Cada una de les actuacions estava acompanyada d'una orquestra rere una cortina transparent al fons formada per dos cantaores, una bateria, dues guitarres espanyoles i un violí. La passió que els ballarins lliuren a l'escenari a cada pas és desmesurada.
El tret de sortida el va donar un bailaor masculí. Ell i dos artistes més van actuar cada un de forma individual, com suposo que és habitual en aquest tipus de ball, perquè poguéssim apreciar els seus moviments. I no tan sols el cos es mou, sinó que també hi juga un important paper l'expressió facial. Aquest és un ball amb tanta ànima que no costa gens imaginar el significat de cada pas.

El segon bailaor, també masculí, no va fer decréixer ni un sol moment l'emoció que desprenia el seu antecessor. Tots ells semblen posseïts per algun ésser superior que dirigeix els seus passos amb vigor. El moment de màxima esplendor va arribar amb la sensacional llençada de la jaqueta al terra.

La nota final la va tocar la bailaora Carmen, amb un ball que tractava sobre la mort. Em va agradar constatar com els balls femenins presenten unes característiques diferents, potser amb moviments més suaus, però igualment contundents, que relacionats amb els altres acabaven de completar el ball amb una nota extasiant. A continuació n'ofereixo una mostra.



Al final, com havíem acordat amb el Lolo, vam accedir a la sala VIP per parlar amb els artistes. Una de les coses que més ens va cridar l'atenció va ser que el primer bailaor no havia assajat la seva actuació i va posar-se a improvisar. Ningú no ho diria, doncs, perquè n'hi havia per treure's el barret. Un noi maquíssim, com el tracte dels membres del Palacio, que demostraven una actitud solidària que ja vaig poder comprovar al meu viatge de fa unes setmanes a Andalusia.

Girs impossibles, cops a terra amb les sabates que semblaven haver de provocar un terratrèmol d'un moment a l'altre, enfurismades picades de mans als genolls i altres tècniques que em són difícils de descriure van fer que en tot el decurs de l'espectacle, sense exagerar, tingués la boca oberta. Fins i tot va haver-hi més d'un moment que se'm va escapar alguna llàgrima. Algú pensarà: "I això ho pot provocar un ball?" Aneu-hi, aneu-hi i comproveu-ho per vosaltres mateixos.

dissabte, 25 de juliol del 2009

I per fi el tràiler

No ha estat poca la meva sorpresa quan he descobert que ahir es va difondre el tràiler en castellà d'Alícia, l'estrena de la qual està prevista per a l'any que ve. Estic realment content que fos Tim Burton qui es llegís als deu anys d'edat el llibre i prengués consciència dels personatges sorprenents que s'amaguen al país de les meravelles, ja que la seva ambientació es troba en perfecta harmonia amb gran part de l'obra del realitzador californià.

Això promet molt, la veritat, i més encara després d'haver vist el tràiler. Ja calia un bon retorn a les pantalles de cine, des de fa bastant temps caracteritzades per l'absència de bones pel·lícules. Si l'espera al film és la garantia que s'està preparant una obra digna, preneu-vos tot el temps possible, no us baralleu amb el temps.


A propòsit, no podria oblidar-me d'expressar la meva satisfacció per una de les equacions que es donen en aquesta Alícia:
Johnny Depp + Luis Posada + Barreter Boig = Ja em puc morir tranquil!
És una tríade indivisible que si a algú se li acudís separar, se li hauria de fer tallar el cap.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Nuestra Señora de París

Tal com he promès aquesta nit, reprenc l'Última hora amb el llibre de Victor Hugo (1802-1885), que ha inspirat nombroses versions cinematogràfiques. Per explicar el contingut d'aquesta novel·la farem bé primer de traslladar-nos en l'espai i en el temps. Ens trobem a la ciutat de París el 6 de gener de 1482, la data assenyalada per a l'Epifania del Senyor i la Festa dels Bojos.

La primera part del llibre concentra l'activitat que es produeix al Palau de Justícia, on la multitud s'ha aplegat per rebre els ambaixadors flamencs, que assistiran a la representació del misteri, una obra teatral que es veurà truncada pel curs dels esdeveniments. L'autor de l'obra, el filòsof Pierre Gringoire, gaudirà poc temps de la demostració del seu treball al públic, ja que ben aviat, amb l'aparició dels flamencs, una colla d'estudiants agita l'ordre interpel·lant-los. Qui encapçala el grup de joves és en Jehan Frollo, un altre dels personatges de la novel·la.

La bogeria resultant de l'aldarull, davant el desconcert de Gringoire, deriva finalment cap al nomenament del Papa dels Bojos, un títol que en aquesta ocasió recaurà en un autèntic monstre, un individu de rostre desfigurat que es presenta entre el públic enmig de crits i rialles de burla. No és altre que en Quasimodo, el campaner de la catedral de Nôtre Dame, a qui el poble organitza una desfilada pels carrers de París. Exaltat per haver-se convertit en el centre d'atenció, un cop caiguda la nit el geperut s'abalança contra el carro que transporta l'Esmeralda, una bella gitana egípcia que, acompanyada de la seva cabra Djalí, atreu les mirades de tothom gràcies als seus balls i al seu particular cant. Gringoire, caminant sense rumb per la fosca ciutat, presencia l'incident i salva la noia. A partir d'aquest moment, Quasimodo és portat al tribunal pel seu acte d'aparents finalitats delictives i l'Esmeralda iniciarà una recerca sense treva cap a Phoebus, un oficial de cavalleria cap a qui pretén declarar el seu amor.

Aquest és el plantejament que llença a l'acció els personatges i que de mica en mica ens descobreix un dels protagonistes de l'obra encara refugiat de l'escena, l'ardiaca Claude Frollo, que té el control sobre la catedral i que va acollir el geperut des de ben petit. De mica en mica veurem que les intencions d'en Frollo són més aviat fosques, tant, que és el principal impulsor del conflicte de la trama narrativa. Les malifetes del seu germà Jehan no li fan ni ombra als plans que ordeix el religiós, que desencadenen un seguit de turbis successos que posen en perill la vida de l'Esmeralda. Tots ells constitueixen els protagonistes d'una novel·la en què el més noble, l'únic que pensa en algú que no sigui ell mateix, és el geperut Quasimodo, de qui descobrirem, a mesura que avança el relat, el seu caràcter bondadós, abans tacat per l'assalt a la gitana.


En un escenari en què fins i tot els ambients semblen adquirir vida a la història, com les mateixes gàrgoles de la catedral, que més endavant adoptaran un paper quasi actiu a la trama, es perfilen dos espais contenidors dels successos. Així, en una immillorable divisió entre el recinte de la catedral, veritable barrera que separa el geperut del món més visible i les dimensions de la qual són significatives si pensem en la criatura deforme que alberguen, i els carrers de París que s'estenen al seu davant, transcorre una història que deixa al descobert la covardia i el rebuig de la condició humana davant d'allò desconegut, en aquest cas tot el que encarna la figura d'en Quasimodo. D'altra banda, assistim al penós comportament d'en Claude Frollo, que veu com l'egípcia representa una amenaça per a l'estabilitat de la seva moral fèrria, davant la qual trontolla inexorablement.

Una de les imatges més elaborades d'aquesta història són els dos gerros que el geperut diposita a la cel·la de l'Esmeralda durant el seu asil a Nostra Senyora. El fals amor, representat per Phoebus, queda manifestat en un gerro de cristall de preciós aspecte, però tan fi que s'esquerda i deixa marxar l'aigua. El veritable amor, en qui veiem la figura de Quasimodo, ens el mostra un gerro de fang robust, sobri, però en canvi tan resistent que no deixa escapar ni una gota d'aigua i manté les flors radiants de color.

Havent llegit aquesta novel·la, a un li ve de gust tornar a veure després de tants anys la versió animada de Disney. Sóc conscient que alguns dels elements macabres de la història, gens apropiats per un públic infantil, no es devien incloure a la pel·lícula, decisió que trobo correcta. Veurem si l'ambient ombrívol que es desprèn de les seves pàgines es manté almenys intacte en altres adaptacions més antigues. I per descomptat, la clara distribució dels espais i l'extravagància dels personatges, com apuntava més amunt, havia de propiciar més d'un musical (això va per tu, Benjamí, no t'oblidis de deixar-me el DVD quan ens veiem, com em vas comentar ahir).

Ressorgiment del bloc

M'hauria de caure la cara de vergonya per obrir una nova aventura a la blogosfera anomenada Última hora i deixar-la abandonada a la seva sort durant tant de temps. Però s'ha acabat l'espera agònica que heu hagut de suportar a base de vi ranci, d'aquí a unes hores disposaré els preparatius perquè demà dimecres vegi la llum una nova entrada, amb l'ambició d'actualitzar més sovint aquest espai, ja que en els darrers mesos tinc noves coses a dir.

L'entrada de demà estarà dedicada a la recomanació del llibre Nuestra Señora de París de Victor Hugo, més conegut com la commovedora història del geperut de Nôtre Dame. Els pròxims dies obriré la secció de música amb Beyoncé i Destiny's Child com a protagonistes per una banda i amb Billie the Vision & The Dancers per l'altra. Aquests últims són els intèrprets d'un tema popularitzat arran d'una exitosa campanya de publicitat i que, per mi, el més original que tenen és el títol de l'àlbum de debut al qual pertanyia aquesta cançó: I was so unpopular in school and now they're giving me this beautiful bicycle. Seguidors d'aquest anunci, prepareu-vos perquè detesto tot el que hi fa referència, i n'explicaré els motius.

Pel que fa a la secció de cine, parlaré d'Els móns de Coraline, de l'adaptació cinematogràfica de les històries de l'heroïna Lisbeth Salander, potser d'El paciente inglés i, sense cap mena de dubte, abocaré desmesuradament grans elogis al regal que ens espera l'any que ve: el retorn a la gran pantalla d'Alícia al país de les meravelles. Fa tota la pinta que assistirem a un film exquisit.

Tampoc no ens oblidem de les sèries, eclipsades aquests mesos per la gran contemplada: Perdidos. Encara que he estat dels últims a veure-la i no pugui aportar res que no se n'hagi dit, en deixaré també les meves impressions, ja que un fenomen amb una història de tal magnitud presenta molts punts d'anàlisi i de desconstrucció. Seria una empresa fallida voler abarcar-la tota, de manera que em centraré en algun episodi aïllat per descriure'l tan bé com pugui. Però això serà quan l'hagi acabada. Tot sigui dit, no falta gaire temps per al final perquè m'estic acabant de cruspir la quarta temporada.

Aquest és l'avanç de cara a les pròximes setmanes, però no hi ha cap data fixada per als temes ni cap ordre, ja que com anuncia el títol del bloc, els temes sorgeixen a última hora, de manera que molts d'altres s'hi podran entrecreuar. Serà tota una sorpresa.

diumenge, 10 de maig del 2009

El Dorado

Motivat per un instint de rebel·lió que em demanava a crits engegar a rodar la setmana que he viscut atrafegat, dijous a la nit em va venir de gust veure un western, precisament per aquest desig de desconnectar de la realitat i anar-me'n als llunyans terrenys del llunyà Far West.

A El Dorado (1966), de Howard Hawks, assistim al peculiar retrobament
a dues bandes entre el xèrif Jean Paul Harrah (Robert Mitchum, actor de la cèlebre La nit del caçador) i el pistoler Cole Thorton (John Wayne), al qual li han encarregat en un ambient hostil pressionar els Mac Donald, una honrada família grangera, per abandonar uns pous d'aigua de gran interès per la banda del malfactor Bart Jason. Al principi, en Thorton es desentén de l'assumpte per a gran satisfacció del xèrif, però a partir del tret que dispara en defensa pròpia al petit de la família, en Matt, es desencadenen un seguit de turbis successos que no només reforçaran el posicionament del pistoler a favor de la justícia, sinó que l'induiran a prendre part en el joc i a acabar amb l'imperi de terror i conspiració estès a la població d'El Dorado per en Bart Jason acompanyat de l'hàbil Nelse McLeod.

El jove
Alan Bourdillion Traherne (James Caan), a qui en Thorton anomena de forma burleta Mississipi per anar al gra, veu en el veterà pistoler una inesgotable font d'experiència per a aprendre a defensar-se i s'unirà ple d'entusiasme a la seva causa. D'aquesta manera, tots dos emprenen un viatge de retorn cap a El Dorado per tal de treure les castanyes del foc al xèrif Harrah, cap a qui els habitants alimenten un menyspreu desaforat davant el seu hàbit amb la beguda, que l'incapacita per fer front a les contínues amenaces de la banda d'en Jason.


El Dorado
, el segon dels films de la trilogia encetada per Rio Bravo (1959) i culminada per Rio Lobo (1970), posa de manifest que el valor de la lleialtat pren especial magnitud en un poble assolat pel pànic, per al qual són de vital importància els papers dels tres protagonistes per a restablir l'ordre. Cole Thorton és l'home fort que, alliçonat pels cops i desencantat de la vida, actua impartint els seus propis mètodes, poc ortodoxos, però no per això menys nobles. Mississipi, per la seva banda, és el jove "aprenent de cavaller", sempre disposat a lliurar batalla tal i com ho certifica a la seva entrada al film, durant l'aparició a una taverna on es venjarà de la mort d'un vell amic seu en mans d'un dels sequaços d'en Jason. Finalment, el xèrif Harrah es presenta primer com l'antiheroi de qui tothom fa mofa
per culpa de la seva condició de borratxo, però ens depara un sorprenent as a la màniga.
Enmig d'aquest escenari, una dona, Maudie (Charlene Holt), maldarà perquè tant el xèrif com el pistoler, dos vells coneguts seus amb qui va contreure matrimoni, uneixin forces en la disputa que els preocupa.


Hi insisteixo, quan estigueu exhaustos d'estar arrelats al dia a dia, pareu-vos una nit a visionar un clàssic com El Dorado. No només aconseguireu escapar-vos durant dues hores dels problemes quotidians, sinó que tindreu el plaer de presenciar una mostra de bon cinema de l'oest gràcies a la distesa excursió pel territori del mític John Wayne.