dimecres, 9 de febrer del 2011

Els meus cinc temes musicals de 2010

Som a principis de febrer però tot i així encara sóc a temps de repassar quines han estat per mi les millors cançons de l'any, com ja vaig fer a finals de 2009, un període que va tenir com a temes emblemàtics Hot ‘n’ cold de Katy Perry, Human de The Killers, Halo de Beyoncé, Poker face i Bad romance, tots dos de Lady Gaga. En aquesta ocasió un d’aquests artistes torna a consolidar la seva supremacia.


Comencem el repàs amb la millor música d’un any marcat per l’aplicació de mesures de contenció del dèficit, per la reestructuració del mapa de bancs i caixes estatals, pel canvi de govern a Catalunya, per l’àmplia presència de congressistes republicans a la Cambra Baixa dels Estats Units, pel rescat econòmic a Grècia, per la revelació de documents de les ambaixades dels EUA a través de la fundació Wikileaks, per l’entrada en erupció del volcà islandès Eyjafjalla i pel final de la sèrie Perdidos.

Després de més d'una dècada recorrent els escenaris mostrant la seva faceta en solitari, Robbie Williams ha protagonitzat el retrobament musical més significatiu de l'any 2010. La banda anglesa Take That ha recuperat un dels seus membres insígnia per a gravar el seu nou àlbum. Al videoclip The flood, per a transmetre una imatge d’unitat i d’ordre, fins i tot de serenitat, tots els components del grup duen un uniforme blanc propi de les regates universitàries de Cambridge o d’Oxford que els ha d’investir de suficient constància per afrontar la competició. Progress, el nom de la seva embarcació, no és casual, ja que també titula el disc, talment com si es tractés d’una consigna.


Durant la primera meitat de 2010 va aparèixer un altre tema cabdal. Explica la història que el compositor Adam Young, una nit que no podia conciliar el son, va baixar al seu garatge i va pensar a crear una cançó que representés de forma fidedigna el seu insomni. Més enllà que això sigui cert, aquest podria passar sense cap problema com l’entorn en què va ser concebut el tema Fireflies d’Owl City. L’evocació a la infància, tant per les imatges com per la música, i la seva original melodia han estat clau per a la bona acollida de la cançó. Personalment, i per motius que no comprenc, a mi em va recordar un programa del 33 (antigament Canal 33) dels anys 90 anomenat Victor i que tractava sobre aprendre idiomes, especialment anglès i francès.



Com a novetat, aquest 2010 es presenta un tema en castellà a la llista dels meus cinc. La notícia de la separació provisional durant dos anys del grup El Canto del Loco duia explícita una segona notícia: els seus membres emprendrien en solitari diferents projectes musicals. El més ràpid va ser David Otero, que sota el sobrenom d’El Pescao, em va sorprendre amb un tema anomenat Castillo de arena.


Una característica comuna dels tres temes que he citat és que construeixen a la perfecció la relació entre cançó i videoclip per donar com a resultat un missatge que transcendeix l’esfera de single i que acaba constituint una narració en si mateix. No és una representació del progrés una marxa conjunta en una regata sota un pacte d’unitat i abarcant més enllà dels objectius marcats, fins i tot amb condicions climatològiques adverses com un diluvi? Que potser a la ciutat dels mussols, entorn ideal de cuques de llum que pampalluguegen mentre el planeta Terra gira amb lentitud, no hi podríem trobar joguines que cobren vida com si fossin autòmats? I quan sentim El Pescao, no ens imaginem un capità avituallat amb el seu uniforme de mariner, sense vaixell i només acompanyat d’una guitarra, que vaga sense rumb per la platja i que és portador de llegendes enterrades al fons del mar?


Així, hem assistit a una combinació d’històries ubicades en entorns ficticis que, a més, s’han sustentat en peces musicals de gran excel·lència. Queden dos temes per acabar el repàs dels millors de 2010 i ja no hauria de ser cap secret que aquest any repeteix Lady Gaga. L’artista que amb cada una de les seves intervencions públiques acapara l’atenció de tots els mitjans és una experta en la construcció de relats a través de les seves cançons. Tant, que aquest 2010 ha comptat amb el reconegut realitzador Jonas Äkerlund per al videoclip Telephone, un telèfon que actua com a conductor de tota la narració. El predomini de l’estètica tarantiniana és de tal magnitud que el propi director de Kill Bill va manifestar el seu interès perquè Lady Gaga aparegués en un futur film seu protagonitzant un rol d’assassina.


I Alejandro? L’indefinit individu és un altre dels cinc que ocupa la meva llista personal. Quan sents crits d’eufòria, únic testimoni de batalles passades i que ara es perden en un ressò llunyà sense que els soldats esgotats hi puguin fer res, és perquè no t’acabes d’acostumar a la nova realitat imposada per entitats preponderants. Aquesta és una de les possibles interpretacions de l’aclamat vídeo, amb un rerefons religiós present en tot el relat.