Els amics anem-los a buscar, ja que tres ratolins són els nostres veïns

Aquesta és la primera de les entrades dedicades a les sèries de dibuixos animats de la infància que més m'han marcat, i em serviré d'enllaços de Youtube perquè compartim plegats les emblemàtiques caretes que les introdueixen.

Garfield


Quan un arribava a la tarda a casa, se li presentava un inevitable dilema: "Oh, diables de l'infern, els professors m'han manat deures, però el que a mi em ve realment de gust és veure els dibuixos, sobretot Garfield!". De vegades no es podia triar per excés de prescindibles treballs de coneixement del medi social i cultural (podrits, dins del llibre d'Edebé amb la boca tancada hauríeu estat més elegants).
En Garfield, que no és que diguem un gat modèlic, t'empapava de la seva mandra, et deia sense contemplacions que no anessis a fer els deures tenint com tenies a davant una sèrie tan rica en elements còmics. El senyor Jon Arbuckle i el seu refinat gat no et donaven treva durant els seus dos moments de glòria, ja que entremig s'hi barrejava la granja de l'Orson, de llunàtics habitants, dels quals destaco el propi porc Orson i el temerós ànec Wade.

Les tres bessones


Una de les icones dels dibuixos animats catalans: Les tres bessones. "Un càstig, un nou conte" és el plantejament a partir del qual s'efectua l'entrada al relat de les protagonistes. Al vídeo les trobem ballant a Viena gràcies a la cèlebre Marxa turca de Mozart, en plena joventut al capítol Amadeus. Un dels mèrits que cal admirar de la sèrie és la facilitat amb què les lliures adaptacions dels contes desperten interès al públic.

D'altra banda, com a capítol lloable destaco el que es va dedicar en dues parts a Gaudí, titulat El taller de Gaudí, amb una realització impecable.

Bola de drac


La sèrie d'animació més cops emesa a TVC es mereixia filtrar-se al primer volum d'aquest especial de sèries. Malgrat que amb nombrosos altibaixos, cada reposició de Bola de drac no feia més que evidenciar que ens seguíem mantenint tan fidels com el primer dia a la sèrie. La recerca imparable dels elements màgics per part dels protagonistes, que tenien al seu abast un ampli desplegament d'escenaris cap als quals els dirigia el radar, no tenia mai final i el seu èxit responia al continu plantejament de tribulacions que calia superar.

Doug


L'amistat, com a moltes altres sèries d'animació, és un dels pressupòsits que atorga sentit a la magnífica Doug. La Patty Mayonnaise, en Roger o l'Skeeter són alguns dels personatges que acompanyen en Doug en la seva experiència quotidiana. Cal dir, però, que la col·lecció de cromos d'aquesta sèrie era una de les més difícils de completar.

Per continuar aquesta sessió de dibuixos animats, podeu baixar-vos aquí l'àlbum Clubisupersom, del 1996, amb les inoblidables melodies de sèries d'aquell any com Garfield, Reboot, Horry, el monstruet, Dommel o Blinky Bill.

Mulholland Drive

Els qui ja em coneixen no han notat precisament poques vegades la meva predilecció pel director de cinema David Lynch, l'obra del qual molts coincideixen a assenyalar com semblant a la d'Ingmar Bergman. Tenint en compte la influència que han exercit en mi les seves pel·lícules es mereixia convertir-se en el primer tema d'aquest nou bloc. Concretament parlaré de Mulholland Drive (2001), o potser hauria de dir "n'intentaré parlar", ja que l'aparent incoherència entre les diferents escenes i el seu ordre presenten una estructura narrativa poc freqüent que la fa difícil d'analitzar. De moment, aquesta és la sinopsi del film.


Betty (Naomi Watts) s'instal·la a l'apartament de la seva tieta Ruth, a Hollywood, amb l'esperança de ser actriu, una il·lusió alimentada pel seu entorn. De seguida que arriba, però, troba a la seva nova llar Rita (Laura Elena Harring), una noia que per culpa d'un accident de cotxe pateix amnèsia i a qui Betty intentarà ajudar per tal que recuperi la memòria.

A continuació comença l'apartat amb la meva interpretació del film i que conté detalls reveladors sobre el seu desenllaç. Per tant, qui no l'hagi vist, que no llegeixi a partir d'aquest punt.


Les vivències de les dues protagonistes, en realitat, són una idealització per part de la Betty, de nom real Diane Selwyn, de com hauria hagut de ser la seva relació amb Rita, és a dir, Camilla Rhodes, una idea reflectida també a Carretera perdida, a la qual dedicaré una entrada més endavant. Tot el que veiem, doncs, fins que Diane es desperta (última imatge del Cowboy dient-li: "Eh, preciosa, hora de despertar") no és res més que un somni, compost dels elements que veurem a partir d'aquest moment. Així, el que ve ara és el passat, com va començar tot, les peces constituents d'aquest llarg somni que ha estat Mulholland Drive.


Un cop a Hollywood, Diane s'enamora de Camilla (qui és una actriu consolidada és ella) però es frustra perquè entén que és inaccessible i que de cap manera té possibilitats de formar part del seu entorn, rodejada de luxes i excentricitats (un clar manifest d'això és el sopar amb l'equip de rodatge, on Camilla dóna un petó a l'actriu substituta, l'escollida pels productors).

D'aquesta manera, Diane entra en una espiral de desenganys i, ressentida, planeja assassinar-la gràcies a l'ajuda d'un delinqüent que ja vèiem al somni (els diners que li ofereix al restaurant són els mateixos que es troben a la bossa de l'antiga Rita). Penedida de la seva acció, ja que, en efecte, du a bon port la seva empresa, Diane passa a tenir el somni o, el que és el mateix, construeix aquesta perversa protecció cap a la indefensa Camilla durant la seva estada imaginària juntes.


La clau que apareix en més d'una ocasió en el decurs del somni és, literalment, la clau de l'enigma, l'explicació que l'espectador busca amb ànsia sobre l'origen i el fatal destí de la noia, i és per això que quan Camilla obre per fi la caixa blava, desapareix. Així, el misteriós vagabund de pell cremada que apareix a la història d'en Dan adopta un paper interessant en l'escenari, ja que juga despreocupat amb la caixa blava que alberga el secret de l'assassinat o, altrament dit, mou deliberadament els fils del relat. Tant, que s'introdueix com un avís dins l'estat de confusió de Camilla, un somni dins del somni general.



L'exigència per part dels productors a forçar la noia substituta i no una altra com a actriu principal ("Ésta es la chica") fa referència al fet que aquesta noia obstaculitza la relació Diane-Camilla. Fins i tot el Cowboy insisteix en aquesta voluntat perquè a l'espectador li quedi clara la rellevància de la noia, àmpliament plasmada en l'enfocament que se li destina per cantar I've told every little star, de Linda Scott.


La secretària Cynthia (Katharine Towne) informa el director Adam (Justin Theroux) de la seva penosa situació econòmica per afrontar les despeses de la pel·lícula i li recomana trobar-se amb el famós Cowboy, de qui rebrà les instruccions que anteriorment s'han citat. Durant el film no la veiem més, però almenys posa de manifest el seu rol de missatgera que opera passivament dins l'entramat de relacions entre els personatges.

En definitiva, aquesta és una pel·lícula que val la pena veure més d'un cop, ja que almenys en el meu cas la primera ocasió va ser un intent frustrat de comprensió perquè no lligava caps. Sort en vaig tenir que em va deixar una impressió més que fantàstica (és una de les meves cintes preferides de tots els temps) per tornar-la a veure fins a quatre vegades. La recomano a qualsevol que vulgui gaudir d'una estona de bon cinema.

Extra, extra

Els qui entrin en aquest bloc empesos per un títol com aquest, que suggereix una aportació de notícies destacades, de seguida s'adonaran que es tractava d'un reclam fals, ja que l'actualitat tindrà un pes irrellevant en aquest espai. S'adonaran, també, que després d'un ultratge com aquest més els convindria tenir millors coses per fer que passejar-se per aquí.

Avui neix en una tarda de sol un bloc anomenat "Última hora", que ben bé s'hauria pogut dir també "Un bloc convencional". Pareu especial atenció al terme "convencional", us ho prego, perquè no s'hi tractarà res que no s'hagi destacat ja en altres blocs. Aquest nou experiment es planteja com una plataforma on abocaré sense cap mena d'ordre continguts diversos sobre impressions que voldria deixar patents per a tots vosaltres, però amb un criteri establert: tan sols mereixen tenir-hi cabuda aquelles coses que m'agraden a mi. Considero que no val la pena, per qüestió de temps principalment, dedicar cap entrada a allò que no satisfà les meves expectatives. Tot i això, no descarto dedicar una estona a obres banals de tant en tant.

La meva previsió és parlar d'una banda de cinema, de llibres, de música i d'altres categories i, de l'altra, de vivències que constituiran un autèntic diari personal, seleccionant aquelles de mínim interès.

Des d'avui, doncs, queda inaugurada l'"Última hora", rebreu notícies meves ben aviat. El tema que inauguri el bloc està encara per resoldre. Com veieu, cada entrada sortirà sobre la marxa, és a dir, a última hora.

A propòsit, la creació del nou bloc no suposa ni de bon tros el final de l'aventura dels sis personatges a l'hora del te, que continuarà discorrent de forma paral·lela a aquest macrocontenidor.