dissabte, 18 d’abril del 2009

Mulholland Drive

Els qui ja em coneixen no han notat precisament poques vegades la meva predilecció pel director de cinema David Lynch, l'obra del qual molts coincideixen a assenyalar com semblant a la d'Ingmar Bergman. Tenint en compte la influència que han exercit en mi les seves pel·lícules es mereixia convertir-se en el primer tema d'aquest nou bloc. Concretament parlaré de Mulholland Drive (2001), o potser hauria de dir "n'intentaré parlar", ja que l'aparent incoherència entre les diferents escenes i el seu ordre presenten una estructura narrativa poc freqüent que la fa difícil d'analitzar. De moment, aquesta és la sinopsi del film.


Betty (Naomi Watts) s'instal·la a l'apartament de la seva tieta Ruth, a Hollywood, amb l'esperança de ser actriu, una il·lusió alimentada pel seu entorn. De seguida que arriba, però, troba a la seva nova llar Rita (Laura Elena Harring), una noia que per culpa d'un accident de cotxe pateix amnèsia i a qui Betty intentarà ajudar per tal que recuperi la memòria.

A continuació comença l'apartat amb la meva interpretació del film i que conté detalls reveladors sobre el seu desenllaç. Per tant, qui no l'hagi vist, que no llegeixi a partir d'aquest punt.


Les vivències de les dues protagonistes, en realitat, són una idealització per part de la Betty, de nom real Diane Selwyn, de com hauria hagut de ser la seva relació amb Rita, és a dir, Camilla Rhodes, una idea reflectida també a Carretera perdida, a la qual dedicaré una entrada més endavant. Tot el que veiem, doncs, fins que Diane es desperta (última imatge del Cowboy dient-li: "Eh, preciosa, hora de despertar") no és res més que un somni, compost dels elements que veurem a partir d'aquest moment. Així, el que ve ara és el passat, com va començar tot, les peces constituents d'aquest llarg somni que ha estat Mulholland Drive.


Un cop a Hollywood, Diane s'enamora de Camilla (qui és una actriu consolidada és ella) però es frustra perquè entén que és inaccessible i que de cap manera té possibilitats de formar part del seu entorn, rodejada de luxes i excentricitats (un clar manifest d'això és el sopar amb l'equip de rodatge, on Camilla dóna un petó a l'actriu substituta, l'escollida pels productors).

D'aquesta manera, Diane entra en una espiral de desenganys i, ressentida, planeja assassinar-la gràcies a l'ajuda d'un delinqüent que ja vèiem al somni (els diners que li ofereix al restaurant són els mateixos que es troben a la bossa de l'antiga Rita). Penedida de la seva acció, ja que
, en efecte, du a bon port la seva empresa, Diane passa a tenir el somni o, el que és el mateix, construeix aquesta perversa protecció cap a la indefensa Camilla durant la seva estada imaginària juntes.


La clau que apareix en més d'una ocasió en el decurs del somni és, literalment, la clau de l'enigma, l'explicació que l'espectador busca amb ànsia sobre l'origen i el fatal destí de la noia, i és per això que quan Camilla obre per fi la caixa blava, desapareix. Així, el misteriós vagabund de pell cremada que apareix a la història d'en Dan adopta un paper interessant en l'escenari, ja que juga despreocupat amb la caixa blava que alberga el secret de l'assassinat o, altrament dit, mou deliberadament els fils del relat. Tant, que s'introdueix com un avís dins l'estat de confusió de Camilla, un somni dins del somni general.



L'exigència per part dels productors a forçar la noia substituta i no una altra com a actriu
principal ("Ésta es la chica") fa referència al fet que aquesta noia obstaculitza la relació Diane-Camilla. Fins i tot el Cowboy insisteix en aquesta voluntat perquè a l'espectador li quedi clara la rellevància de la noia, àmpliament plasmada en l'enfocament que se li destina per cantar I've told every little star, de Linda Scott.


La secretària Cynthia (Katharine Towne) informa el director Adam (Justin Theroux) de la seva penosa situació econòmica per afrontar les despeses de la pel·lícula i li recomana trobar-se amb el famós Cowboy, de qui rebrà les instruccions que anteriorment s'han citat. Durant el film no la veiem més, però almenys posa de manifest el seu rol de missatgera que opera passivament dins l'entramat de relacions entre els personatges.

En definitiva, aquesta és una pel·lícula que val la pena veure més d'un cop, ja que almenys en el meu cas la primera ocasió va ser un intent frustrat de comprensió perquè no lligava caps. Sort en vaig tenir que em va deixar una impressió més que fantàstica (és una de les meves cintes preferides de tots els temps) per tornar-la a veure fins a quatre vegades. La recomano a qualsevol que vulgui gaudir d'una estona de bon cinema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada