Flamenc en viu

Últimament començo a trobar aficions més interessants que actualitzar el bloc, així que perdoneu-me per trigar tant a escriure-hi des de la darrera entrada. Tanmateix, no crec que s'hagin produït desmais veient l'afluència de públic a aquest espai.

El fet és que un bon dijous de fa tres o quatre setmanes vaig rebre una trucada d'un amic per assistir a un espectacle de flamenc al Palacio del Flamenco. La cosa va anar així: ell estava caminant pel carrer Balmes quan el Lolo, el cantaor, es va posar a cantar. Admirat per la seva gràcia, el meu amic també li va cantar alguna cosa (un tema de Luis Fonsi, crec). De seguida es va iniciar l'acceptació mútua: "Ay, chiquillo, qué bien lo haces tú también. Escúchame, me has caído bien y te ofrezco un jugoso descuento para cenar y ver el tablao, yo también voy a cantar".

Sense pensar-s'ho dues vegades, i com que ja preteníem quedar, em va comentar això, que hi anéssim plegats. I dit i fet. Cap dels dos no havia vist mai flamenc en directe i, per part meva, si he de ser franc, no m'atreia especialment. Doncs bé, sort que em va convèncer perquè, senyors, feia temps que no m'emocionava tant. Si a això hi afegim que érem quasi a primera fila, n'obtenim una nit màgica.

Tot i no entendre ni un borrall de flamenc, els balls que vaig presenciar parlaven per si sols. Cada una de les actuacions estava acompanyada d'una orquestra rere una cortina transparent al fons formada per dos cantaores, una bateria, dues guitarres espanyoles i un violí. La passió que els ballarins lliuren a l'escenari a cada pas és desmesurada. El tret de sortida el va donar un bailaor masculí. Ell i dos artistes més van actuar cada un de forma individual, com suposo que és habitual en aquest tipus de ball, perquè poguéssim apreciar els seus moviments. I no tan sols el cos es mou, sinó que també hi juga un important paper l'expressió facial. Aquest és un ball amb tanta ànima que no costa gens imaginar el significat de cada pas.

El segon bailaor, també masculí, no va fer decréixer ni un sol moment l'emoció que desprenia el seu antecessor. Tots ells semblen posseïts per algun ésser superior que dirigeix els seus passos amb vigor. El moment de màxima esplendor va arribar amb la sensacional llençada de la jaqueta al terra.

La nota final la va tocar la bailaora Carmen, amb un ball que tractava sobre la mort. Em va agradar constatar com els balls femenins presenten unes característiques diferents, potser amb moviments més suaus, però igualment contundents, que relacionats amb els altres acabaven de completar el ball amb una nota extasiant. A continuació n'ofereixo una mostra.



Al final, com havíem acordat amb el Lolo, vam accedir a la sala VIP per parlar amb els artistes. Una de les coses que més ens va cridar l'atenció va ser que el primer bailaor no havia assajat la seva actuació i va posar-se a improvisar. Ningú no ho diria, doncs, perquè n'hi havia per treure's el barret. Un noi maquíssim, com el tracte dels membres del Palacio, que demostraven una actitud solidària que ja vaig poder comprovar al meu viatge de fa unes setmanes a Andalusia.

Girs impossibles, cops a terra amb les sabates que semblaven haver de provocar un terratrèmol d'un moment a l'altre, enfurismades picades de mans als genolls i altres tècniques que em són difícils de descriure van fer que en tot el decurs de l'espectacle, sense exagerar, tingués la boca oberta. Fins i tot va haver-hi més d'un moment que se'm va escapar alguna llàgrima. Algú pensarà: "I això ho pot provocar un ball?" Aneu-hi, aneu-hi i comproveu-ho per vosaltres mateixos.