Nuestra Señora de París

Tal com he promès aquesta nit, reprenc l'Última hora amb el llibre de Victor Hugo (1802-1885), que ha inspirat nombroses versions cinematogràfiques. Per explicar el contingut d'aquesta novel·la farem bé primer de traslladar-nos en l'espai i en el temps. Ens trobem a la ciutat de París el 6 de gener de 1482, la data assenyalada per a l'Epifania del Senyor i la Festa dels Bojos.

La primera part del llibre concentra l'activitat que es produeix al Palau de Justícia, on la multitud s'ha aplegat per rebre els ambaixadors flamencs, que assistiran a la representació del misteri, una obra teatral que es veurà truncada pel curs dels esdeveniments. L'autor de l'obra, el filòsof Pierre Gringoire, gaudirà poc temps de la demostració del seu treball al públic, ja que ben aviat, amb l'aparició dels flamencs, una colla d'estudiants agita l'ordre interpel·lant-los. Qui encapçala el grup de joves és en Jehan Frollo, un altre dels personatges de la novel·la.

La bogeria resultant de l'aldarull, davant el desconcert de Gringoire, deriva finalment cap al nomenament del Papa dels Bojos, un títol que en aquesta ocasió recaurà en un autèntic monstre, un individu de rostre desfigurat que es presenta entre el públic enmig de crits i rialles de burla. No és altre que en Quasimodo, el campaner de la catedral de Nôtre Dame, a qui el poble organitza una desfilada pels carrers de París. Exaltat per haver-se convertit en el centre d'atenció, un cop caiguda la nit el geperut s'abalança contra el carro que transporta l'Esmeralda, una bella gitana egípcia que, acompanyada de la seva cabra Djalí, atreu les mirades de tothom gràcies als seus balls i al seu particular cant. Gringoire, caminant sense rumb per la fosca ciutat, presencia l'incident i salva la noia. A partir d'aquest moment, Quasimodo és portat al tribunal pel seu acte d'aparents finalitats delictives i l'Esmeralda iniciarà una recerca sense treva cap a Phoebus, un oficial de cavalleria cap a qui pretén declarar el seu amor.

Aquest és el plantejament que llença a l'acció els personatges i que de mica en mica ens descobreix un dels protagonistes de l'obra encara refugiat de l'escena, l'ardiaca Claude Frollo, que té el control sobre la catedral i que va acollir el geperut des de ben petit. De mica en mica veurem que les intencions d'en Frollo són més aviat fosques, tant, que és el principal impulsor del conflicte de la trama narrativa. Les malifetes del seu germà Jehan no li fan ni ombra als plans que ordeix el religiós, que desencadenen un seguit de turbis successos que posen en perill la vida de l'Esmeralda. Tots ells constitueixen els protagonistes d'una novel·la en què el més noble, l'únic que pensa en algú que no sigui ell mateix, és el geperut Quasimodo, de qui descobrirem, a mesura que avança el relat, el seu caràcter bondadós, abans tacat per l'assalt a la gitana.


En un escenari en què fins i tot els ambients semblen adquirir vida a la història, com les mateixes gàrgoles de la catedral, que més endavant adoptaran un paper quasi actiu a la trama, es perfilen dos espais contenidors dels successos. Així, en una immillorable divisió entre el recinte de la catedral, veritable barrera que separa el geperut del món més visible i les dimensions de la qual són significatives si pensem en la criatura deforme que alberguen, i els carrers de París que s'estenen al seu davant, transcorre una història que deixa al descobert la covardia i el rebuig de la condició humana davant d'allò desconegut, en aquest cas tot el que encarna la figura d'en Quasimodo. D'altra banda, assistim al penós comportament d'en Claude Frollo, que veu com l'egípcia representa una amenaça per a l'estabilitat de la seva moral fèrria, davant la qual trontolla inexorablement.

Una de les imatges més elaborades d'aquesta història són els dos gerros que el geperut diposita a la cel·la de l'Esmeralda durant el seu asil a Nostra Senyora. El fals amor, representat per Phoebus, queda manifestat en un gerro de cristall de preciós aspecte, però tan fi que s'esquerda i deixa marxar l'aigua. El veritable amor, en qui veiem la figura de Quasimodo, ens el mostra un gerro de fang robust, sobri, però en canvi tan resistent que no deixa escapar ni una gota d'aigua i manté les flors radiants de color.

Havent llegit aquesta novel·la, a un li ve de gust tornar a veure després de tants anys la versió animada de Disney. Sóc conscient que alguns dels elements macabres de la història, gens apropiats per un públic infantil, no es devien incloure a la pel·lícula, decisió que trobo correcta. Veurem si l'ambient ombrívol que es desprèn de les seves pàgines es manté almenys intacte en altres adaptacions més antigues. I per descomptat, la clara distribució dels espais i l'extravagància dels personatges, com apuntava més amunt, havia de propiciar més d'un musical (això va per tu, Benjamí, no t'oblidis de deixar-me el DVD quan ens veiem, com em vas comentar ahir).