Ara que ens trobem a les acaballes d’aquest any 2009 és moment de fer un balanç del que les indústries musical i cinematogràfica han deixat de si, un costum que en el meu cas, per a activitats de Blogger, poso en pràctica per primer cop. En aquesta entrada ens centrarem en la música més difosa de l’any a la ràdio.
Des del passat 12 de desembre i fins el proper dia 26, el portal Los40.com, a través d’aquest enllaç, ofereix als internautes la possibilitat de seleccionar cinc temes entre una llista de 51 cançons, integrada pels principals èxits de l’any que deixem enrere. Sense pensar-m’ho dues vegades ahir vaig fer la meva votació dels que han estat els temes musicals que més sensació m’han causat per la seva qualitat i que gràcies a això m’han acompanyat en nombroses ocasions. Al meu parer, l’actual context de recessió econòmica i financera, a banda dels evidents efectes negatius, ha desenvolupat un paper positiu en la potenciació de la creativitat, ja que la diferenciació o l’originalitat es perfilen com camins aconsellables enmig del desencant que acaben provocant, tot i no tenir-hi res en contra, les reedicions i les versions. Bona prova d’això és que, des de fa uns dos anys, entre els números u de les emissores musicals s’ha vist considerablement reduïda la presència d’aquest tipus de temes (les ascensions al lloc més alt d’Ella elle l’a de Kate Ryan i d'Infinity 2008 de Guru Josh Project n’han estat els únics exemples en un any i mig).
Entre els candidats hi ha diverses cançons que en realitat daten de 2008, però s’han pres com a protagonistes de 2009 perquè ha estat aquest any quan han assolit la seva màxima cobertura als mitjans. Així doncs, analitzant les meves cinc eleccions es pot observar que m’he decantat per temes en anglès en la seva totalitat i d’un marcat caràcter electrònic, tal com ho certifica un dels meus cinc de l’any: Hot ‘n’ cold, de Katy Perry. Es tracta d’un tema fresc, lleuger, juvenil, una autèntica insuflació d’energia disparada per una cantant provinent de Santa Bàrbara (EUA). Es troba a l’àlbum de 2008 One of the boys.
Un altre dels exponents de la música que més m’ha arribat d’aquest 2009 es troba en Human, de The Killers. Cada vegada que escolto el tema em sento realment bé. El paisatge àrid escollit per a la realització del videoclip ubica a la perfecció l'entorn que podria arribar a suggerir aquesta cançó. En qualsevol cas, ha estat un èxit decisiu en els últims dotze mesos. És el primer single de l'àlbum Day & age, de 2008.
Però el 2009 també hi ha hagut lloc per a peces més lentes i calmades, tot i que igualment vigoroses i, si existeix un exemple d’això, el més manifest és Halo, de Beyoncé. El sentiment que millor descriu, al meu parer, aquesta preciosa cançó, és el ressorgiment d’alguna cosa que fins ara havia estat esmorteïda. El tema va passar a single aquest any, però és un dels integrants del disc I am... Sasha Fierce, de 2008.
I per últim, els dos temes restants que fan costat a Katy Perry, The Killers i Beyoncé pertanyen a una única intèrpret que, si m’ho permeteu afirmar, s’erigeix com a líder indiscutible en l’àmbit musical. En les pròpies paraules d’aquesta icona del 2009 en una entrevista concedida a The MySpace Music Feed, “és realment remarcable que avui en dia la música dance s’escolta de forma més habitual a la ràdio”. I té raó ja que, en efecte, ha estat un dels estils imperants, mesclant-se amb el pop més vital per donar com a resultat potents propostes. I vosaltres també teniu raó afirmant-vos en la vostra conclusió sobre qui s’amaga rere aquesta frase: Lady Gaga.
La cantant novaiorquesa, amb qui només compartim els 23 anys d’edat, va ser la sorpresa de l’any passat i s’ha consolidat de forma definitiva aquest 2009. Amb el visible toc avantguardista que desprenen els seus videoclips, Lady Gaga és un personatge sòlid amb una fama en l’imaginari col·lectiu que transcendeix l'univers musical. En una ocasió que els seus admiradors feien cua en un establiment de Los Angeles perquè els firmés un autògraf durant la presentació del seu nou treball The fame monster, la cantant els ho va agrair comprant-los pizza per valor de 1.000 dòlars, en un gest totalment amable. Tal com comentava a la xarxa social Twitter, “he comprat a tots els meus petits monstres petites pizzes per haver-me esperat tota la nit”. “Deveu estar morts de gana... us estimo!”, els va espetar. Com sempre, no ens deixa de sorprendre i, aquí a l'Última hora, hem volgut deixar de manifest que el seu tema Poker face i el recent Bad romance han format part dels meus cinc de 2009.
No osbtant això, no voldria acabar aquesta entrada sense nombrar cinc temes més que, tot i que en menor mesura, m’han satisfet aquest 2009: The boy does nothing d’Alesha Dixon, I’m yours de Jason Mraz, Love story de Taylor Swift, Por quererte d’Efecto Mariposa i I gotta feeling de The Black Eyed Peas.
A la pròxima entrada de l'Última hora parlarem del Top 5 en cinema. Per cert, m'acabo d'assabentar que s'ha llençat Alícia al país de les meravelles en format de còmic. Està clar que Lewis Carroll ja ha ressuscitat.
Si hi ha una pel·lícula que a l’adveniment de les festes nadalenques no ens hauria de passar inadvertida es tracta de Cuento de Navidad (A Christmas carol), l’última revisió de la clàssica novel·la de Charles Dickens duta a terme pel director Robert Zemeckis. El mateix realitzador de la consagrada trilogia Regreso al futuro (Back to the future) ha produït en aquesta ocasió per a Disney una cinta d’animació amb un guió escrit també per ell i ha tornat a comptar amb l’ajuda d’Alan Silvestri en l’apartat musical.
Cuento de Navidad narra la història d’Ebenezer Scrooge, un avariciós ancià que no desperta gens de simpatia cap al seu entorn a causa del seu comportament esquerp. Set anys després de la mort del seu soci Jacob Marley, el vell Scrooge es disposa a passar un altre Nadal sol després d’haver dispensat un tracte abusiu al seu empleat Bob Cratchit, d’haver fet cas omís de la crida del recaptador a mostrar-se caritatiu amb els pobres i de negar-se a reunir-se amb els familiars. Les impressions de l’Ebenezer sobre el Nadal, doncs, no semblen passar per cap vincle de germanor ni de conciliació.
Durant la vigília d’aquesta data, però, un fet inesperat el fa sortir del seu estat d’aïllament dins la seva mansió: l’aparició de l’espectre errant d’en Jacob, que en un acte de generositat, l’adverteix de com evitar la penosa mort que va patir ell, anunciant-li que rebrà la visita dels tres fantasmes del Nadal Passat, Present i Futur. Els seus tres nous companys, cada un per separat, l’acompanyen a un introspectiu viatge per la seva pròpia vida. Contra la seva voluntat, Scrooge s’ha d’enfrontar ni més ni menys que a ell mateix, a les injustícies que ha comès sense escrúpols empès des de ben petit per circumstàncies adverses.
Talment com si fos un purgatori, a Cuento de Navidad cada nou esglaó superat de les fases de la seva vida acosta més l’Ebenezer a la redempció de les seves faltes. Hi pot haver prova més dura que veure’s un mateix? Durant les seves accions al llarg dels anys, la set de diners s’ha presentat com un obsessiu fi que ha perjudicat les vides d’aquells del seu voltant, deixant l’empremta d’algú acomodat amb grans riqueses, però miserable per dins. D’aquesta manera, la narració culmina en un missatge desolador i esperançador a parts iguals. D’una banda, és impossible tornar enrere per resoldre desperfectes passats sense remei, però de l’altra, mai no és tard per ningú per intentar construir una existència més plena a partir de les oportunitats que ens brinda el present.
En definitiva, Cuento de Navidad, que trobareu en 3D a la majoria de cinemes, queda més que recomanada des de l’Última hora, des d’on també us desitjo que la vegeu sols a la sala de cinema, tal com em vaig trobar jo afortunadament ahir a la tarda.
Bona nit. Tornem a emprendre l’activitat de l'Última hora amb una pel·lícula estrenada fa unes dues setmanes als cinemes: Infectados (Carriers). És freqüent, a partir de la sinopsi o el tràiler d’un film, formar-se una impressió que no té res a veure amb el contingut del que resulta ser. En el cas d'aquesta cinta dirigida per Àlex Pastor i David Pastor, afortunadament, el producte real acaba sorprenent per la seva capacitat de convicció.
En un món intoxicat per un virus mortal, quatre joves supervivents malden per fugir cap a una apartada platja del Golf de Mèxic. Fins aquí, aquesta premissa de què parteixen les diferents sinopsis és certa. Però fixem-nos en el següent apartat, extret de www.labutaca.net, que tot i no ser ben bé fals, indueix a confusió: “Però quan el seu cotxe es fa malbé en una aïllada carretera, comença una desesperada fugida en la qual s’enfrontaran a infectats, metges homicides i esbojarrats supervivents...” Amb tal descripció, un pot pensar fàcilment que assistirà a un film amb un fort component d’acció, caracteritzat per adrenalíniques descàrregues de trets de pistola i vísceres a parts iguals. Enlloc d’això, el film té més interès a indagar sobre els instints que impulsen a actuar amb desesperació els protagonistes davant d’un món assolat per la misèria i també a perfilar les actituds dominants en la relació entre ells.
En aquest context, Brian (Chris Pine) s’erigeix com el líder de la frenètica fugida, un noi visiblement actiu que no s’ho pensa dues vegades a l’hora de prendre decisions terribles des d’una perspectiva moral, però dotades de ple sentit si són inserides dins la dinàmica de supervivència dictada pels pressupòsits de la pel·lícula: evitar qualsevol contacte amb els infectats. La seva nòvia, Bobby (Piper Perabo), expressa sovint diversos retrets cap a la impetuositat d’en Brian, però s’acaben fonent en una febril passió compartida per tots dos. La seva relació, doncs, té un marcat caràcter fogós que sembla fer impossible un conflicte entre tots dos.
A l’altra cara de la moneda hi trobem en Danny (Lou Taylor Pucci), el germà d’en Brian, que se’ns presenta com un personatge introvertit per a qui els seus estudis universitaris són una prioritat més enllà del caos regnant. Amb la seva confrontació envers les accions del seu germà, queda relegat a un pla quasi d’observador dels fets, convençut que el que havia de ser la recerca de la fugida s’ha acabat convertint en una cadena d’injustícies evitables. L’acompanya la seva amiga Kate (Emily VanCamp), a qui veiem obertament enemistada amb en Brian per xocs frontals amb motiu de les seves personalitats oposades. Cap al final de la cinta, es manifesten pensaments sobre aquesta noia que evidencien la seva poca acceptació. Els motius del rebuig no acaben de quedar gaire clars, però en tot cas és la forma i la situació en què es mostra aquest refús el que desperta interès a l’espectador.
Sense desvelar més detalls sobre la trama, llenço una crida als visitants de l’Última hora perquè vegin aquest film, que de ben segur agradarà als espectadors que esperaven un guió i unes formes semblants al joc on-line Left 4 dead (tal com es pensaven els meus acompanyants) i que farà les delícies d’aquells que esperin gaudir d’una ruda visió de l’instint de supervivència inherent en la condició humana que, encara més temible que el propi virus, en aquesta cinta deixa poc espai a la caritat.
Tal com vaig comentar a la primera entrada de l'Última hora, un dels àmbits temàtics que hauria de tenir cabuda al bloc és la música, però per circumstàncies diverses encara no havia trobat mai l'ocasió de parlar-ne. Avui queda inaugurada, doncs, aquesta secció, que adoptarà un format de rànquing consistent en un ampli recull dels temes musicals dels últims deu anys que més m'han captivat. Sobra dir que els posaré tots ells a la vostra disposició en format de videoclip de Daily Motion i també en un arxiu d'àudio d'alta qualitat en mp3 que podreu descarregar a través de Megaupload clicant als títols en majúscules.
Cada entrega d'aquesta secció titulada Feliços èxits constarà de sis cançons, cinc de clàssiques i una d'actual, amb les quals intentaré reflectir el perfil de les meves preferències musicals. A més, cada una tindrà com a protagonista un únic tipus de cantants o grups perquè cada dosi estigui mínimament diferenciada. Avís: es parlarà de temes musicals, no de la totalitat dels grups o cantants, de la mateixa forma que tampoc no em centraré en estils, sinó en semblances generals que al meu parer es desprenguin dels integrants de cada entrega. Vull destacar també que era l'any 1999, amb dotze anys i en ple segon curs d'ESO, quan vaig començar a interessar-me de veritat per la músicade la ràdio, de manera que les cançons pertanyents a anys anteriors tindran una representació més aviat petita. Definides aquestes condicions, podem començar amb el primer lliurament de Feliços èxits, agrupat sota el criteri "música que em fa sentir com un jugador de bàsquet de la NBA".
DESTINY'S CHILD: Lose my breath Comencem el repàs amb un grup d'R&B del qual més endavant s'escindiria una de les seves components: Beyoncé. D'acord amb la notícia que ja vaig avançar fa tres mesos, aquest grup inaugura la secció musical del meu bloc. El trio que després d'alguns canvis de membres va quedar finalment integrat per Beyoncé Knowles, Kelly Rowland i Michelle Williams, anomenat Destiny's Child ("Filles del Destí" podria passar sense problemes pel títol d'un llibre de Jane Austen), no pararia de sorprendre'm amb cada nou senzill i arribaria al seu punt culminant amb l'extasiant Lose my breath.
BEYONCÉ feat. JAY-Z: Crazy in love La carrera en solitari de l'ex-component de Destiny's Child no hauria pogut ser més encertada. Tot i que em vaig quedar meravellat amb If I were a boy i Halo, els dos temes extrets del seu disc més recent (I am... Sasha Fierce), de moment avui ens quedarem per a la selecció amb el seu àlbum de debut, titulat Dangerously in love, que contenia peces com el potent Crazy in love. La fascinant Beyoncé no podia anar de cap manera separada de les seves companyes de feina.
JUSTIN TIMBERLAKE: Like I love you De la cèlebre boy band *N SYNC, de la qual guardo un record més que excel·lent, en va sorgir l'incombustible Justin Timberlake. Envoltat de dinàmiques coreografies que ressalten el seu do pel ball, el cantant va presentar-se en solitari amb aquesta peça única titulada Like I love you, que formava part d'un àlbum amb un joc de paraules com a títol: Justified. Per cert, admiro el nivell d'aguts fins on arribes, Justin, confereix a les teves cançons un gran magnetisme.
RIHANNA: Umbrella El raper Jay-Z ha fet múltiples col·laboracions amb altres cantants, com ja hem vist més amunt amb Beyoncé. Una altra de les escollides, l'any 2007, va ser la jove Rihanna, que va seduir-nos amb el seu incansable prec per protegir-nos de la pluja sota el seu paraigua. Una altra de les grans del meu rànquing personal.
OUTKAST: Hey ya! Una profunda sensació d'alegria s'apodera de mi cada cop que sento aquesta inclassificable cançó d'Outkast, inclosa dins del CD doble Speakerboxxx / The love below. Existeix algun tema que inciti més a fer moviments freaks amb el cos des de les grades, enmig d'un partit de bàsquet o, fins i tot, d'una missa? I tot això amb tirants verds i un Bollycao a mitges.
MILOW: Ayo technology Per acabar, si dins de la tipologia de cançons descrita avui es troba algun tema actual, aquest és sens dubte Ayo technology, la versió que el cantant d'origen belga Milow ha fet d'un tema original de 50 Cent en què van col·laborar Timbaland i Justin Timberlake, nombrat abans. Es tracta d'una preciosa peça que, cada cop que tanco els ulls, em sembla com si la toqués amb la seva guitarra al porxo d'una església protestant nord-americana, al migdia. M'encanta.
Aquesta ha estat la primera entrega de Feliços èxits per a l'Última hora. Rebreu més música ben aviat!
Us seré sincer: m'estic acabant de llegir el primer volum de la trilogia Millennium (no dubteu que li dedicaré una entrada com ja vaig prometre)i, francament, em trobo en un moment de la història massa interessant per dedicar-me gaire estona a escriure. Així que, si al contrari que jo esteu avorrits, us pot interessar la següent anàlisi de dos videoclips, el contingut de la qual és part integrant d'un treball que vaig fer ja fa uns tres anys a la universitat. Que per què ho penjo? Doncs perquè és una de les poques activitats que em va divertir de fer a la titulació de publicitat i, com que me'n sento orgullós, vull compartir-ho amb vosaltres. El contingut no és pas tan extens com per passar-ne de llarg, us ho asseguro.
A cada un dels tres membres del grup ens pertocaven cinc videoclips per analitzar. Dels meus, he seleccionat per a l'Última hora les peces American life i What it feels like for a girl de Madonna, una cantant que ofereix vídeos prou controvertits per passar a ser objecte d'estudi. El text és en castellà. Per cert, veureu que alguns dels apartats estan omplerts amb presses i total manca d'interès, com ara la il·luminació (la iluminación es óptima durante todo el vídeo), però a banda d'això és força interessant.
A propòsit, estic molt descontent amb Youtube, i és que últimament s'estan suprimint molts continguts que abans trobava amb facilitat. Davant la impossibilitat de trobar-los, he recorregut a Daily Motion, que de moment no presenta tantes traves.
MADONNA
Grupo o cantante: Madonna
Canción: American life (2003) [versión censurada]
Género: Pop
Duración: 4:38
Resumen del vídeo: este videoclip cuenta los altibajos de un desfile de soldados y civiles en una pasarela de moda.
Estructura: la estructura de este vídeo es descriptiva (Madonna aparece en un espacio aislado del foco de atención interpretando el tema) y, a la vez, narrativa, ya que cuenta el transcurso de un desfile de soldados y civiles y su particular desenlace. Además, aproximadamente a partir de la segunda cuarta parte del vídeo, Madonna aparece como personaje protagonista en la historia que se cuenta.
Narrativa: este videoclip, más que explicar una historia propiamente dicha, se interpreta como una crítica sarcástica a la política belicista del presidente norteamericano George W. Bush debido a su iniciación de la guerra de Iraq de 2003. Pero según declarciones de Madonna, y por lo que dice la letra, es en realidad un retrato del materialismo de los estadounidenses en su búsqueda del llamado sueño americano. Así pues, podemos considerar que se trata de un vídeo satírico y teñido de dramatismo.
Personajes: como se ha indicado con anterioridad, el único personaje que aparece en el vídeo es Madonna, ya que ella no es la líder de ninguna formación, sino que de cara al público se vende como una cantante que forma un solo núcleo. Así pues, ella se sitúa en un espacio aislado a la pasarela donde transcurre la acción. Sin embargo, su vestuario nos indica que mantiene una relación con lo que se está contando, ya que viste un traje militar. Además, esta relación se hace más estrecha a partir del minuto 1:22 cuando, en un momento del estribillo, Madonna aparece cantando en las pantallas concebidas como decorado de la pasarela, donde momentos antes se proyectaban imágenes reales del conflicto internacional, hasta tal punto que, acto seguido, en el minuto 1:32, podemos comprobar cómo Madonna se introduce como un personaje que interviene igual que los demás dentro del relato, rasgando con un objeto punzante las paredes de un servicio.
Por otro lado, hay otros personajes intervinientes en el vídeo: los soldados; los civiles, representados por un niño y dos niñas, todos iraquianos; y los asistentes al desfile, entre los que destaca la presencia (4:29) de un hombre disfrazado de George W. Bush.
Letras: la letra de este tema está cargada de crítica al modelo de sociedad norteamericana que profusan los medios de comunicación de este país y cuestiona el tipo de vida que la misma Madonna ha tenido que soportar para alcanzar mediante lo material una supuesta felicidad. En el vídeo no se hace una referencia directa al contenido de esta letra, pero se evoca mediante un acontecimiento en el contexto de la política internacional del 2003, el mismo año de emisión del videoclip: la guerra de Iraq.
El autor del videoclip, el director sueco Jonas Akerlund, decía días antes de la retirada del vídeo: «Expresa la opinión crítica sobre la cultura occidental y la incipiente guerra en Iraq a través de los ojos de una súper heroína interpretada por Madonna. Todo ello en contraste con las obsesiones y prejuicios culturales: se trata de un análisis punzante de la psique norteamericana».
Intertextualidad: el formato del videoclip adopta muchas características del género cinematográfico, tal y como se refleja en este American life, sobre todo en la escena del arranque de motores de un automóvil que recuerda a un tanque (3:10) y la posterior irrupción de la cantante y sus seguidoras subidas al vehículo en el recinto de la pasarela (3:20). Además, en el vídeo se intercalan imágenes del conflicto típicas de un noticiario o un documental.
Figuras retóricas: nos encontramos ante un videoclip repleto de analogías y simbolismos.
En primer lugar, los soldados que desfilan por la pasarela con sus trajes de guerra (0:22) tienen una interpretación que apunta a las ansias del gobierno estadounidense por mostrar a todo el mundo su potencial bélico. Es decir, que del mismo modo que en los desfiles de moda se lucen las prendas más sofisticadas para que el público tenga una buena imagen del diseñador, aplicado al vídeo, el gobierno estadounidense, a causa de unas posibles ansias imperialistas, desea que su gran industria armamentística, representada en este caso por unos fornidos modelos masculinos y femeninos, suscite admiración en la comunidad internacional (asistentes o público).Sin embargo, estos soldados, en su interior, están tristes por la represión a la que se les somete, tal y como les sucede a las modelos. De hecho, en el minuto 0:57 se puede leer perfectamente en el pecho de un soldado “Fashion victim”. Es por todas estas similitudes que se puede considerar este desfile como una metáfora o analogía del afán imperialista de los Estados Unidos, aunque la propia Madonna niegue que el vídeo tiene este significado.
En la otra cara de la moneda, aparece la figura de los niños (2:08), que son las verdaderas víctimas de este conflicto y que a su vez representan a todo el pueblo iraquiano. Estos niños desfilan impotentes mientras, metafóricamente, contemplan la paulatina destrucción de sus hogares ante la mirada impasible del resto de países (asistentes o público).
En un nivel secundario, Madonna y sus compañeras suben a un coche que recuerda a un tanque (3:10), con bandera estadounidense incluida y, mediante una manguera, arrojan agua al público (4:06) sin compasión, metáfora para representar los cañones mientras se entremezclan imágenes reales de devastación.
Y el momento culminante de este particular desfile de analogías es cuando Madonna lanza una granada a los asistentes y la coge sin inmutarse, por sorpresa del público, un señor que representa a George W. Bush. Una vez en su mano, la enciende y la utiliza como mechero para encenderse un puro. Esto podría entenderse como su despreocupación ante el poder de las armas de fuego, pero
puede que tenga otras interpretaciones.
Violencia: en el vídeo aparecen claras escenas de violencia que remiten a una violencia real, a la política. Es la que se desprende de las imágenes reales del conflicto que se intercalan constantemente, y que otorgan al videoclip una visión realista y concienciadora de la magnitud del conflicto. Por su parte, Madonna hace referencia al conflicto con su comportamiento en el desfile, ya sea arrojando agua a los asistentes (4:06) o lanzando una granada (4:23).
Sin embargo, aparecen otras manifestaciones violentas o agresivas, por ejemplo cuando Madonna y sus seguidoras están en los servicios y ella rasga la pared con un cuchillo para apuntar una frase significativa (Protect me), o cuando otra de ellas lanza el papel higiénico por el suelo y después abre la puerta de una patada.
De hecho, por sus escenas violentas y, principalmente, por su fuerte crítica al gobierno de los Estados Unidos, fue la propia Madonna quien retiró este vídeo en todo el mundo, también en nuestro país. Existe incluso otra versión de American life en la que aparecen imágenes todavía más estremecedoras de las consecuencias de la guerra, pero nos hemos quedado con ésta porque consideramos muy simbólico el final con el imitador de George W. Bush.
En la versión definitiva, la que se hizo posteriormente a la retirada de la original, el vídeo pierde todos sus elementos característicos ya que, en él, Madonna canta American life con banderas de todos los países de fondo, de manera que se modera radicalmente la crítica.
IMAGEN
Iconicidad: todo el vídeo está rodado con imágenes de personajes de carne y hueso.
Color: el videoclip está grabado en color, pero existen momentos en blanco y negro. Nos referimos a las imágenes congeladas que se emiten rápido de todos los “modelos” que desfilan, que probablemente representen las fotografías que les hacen los periodistas del público. Esto confiere al desfile una gran dosis de expresividad.
También podemos ver en blanco y negro las imágenes que captan unas cámaras al pasar Madonna y las chicas por un pasillo.
Elementos gráficos: los únicos textos representativos que se pueden leer en el videoclip son “Fashion victim” (0:57) y “Protect me” (1:57).
Efectos visuales: los efectos visuales de este vídeo más destacados son las intercalaciones de imágenes reales junto a las ficticias, de tal modo que se entremezclan hasta formar un núcleo narrativo bien construido.
Composición: en cada plano del vídeo suele haber un solo centro de atención, pero hay momentos en los que se ofrece un plano general, por ejemplo cuando se muestran vistas generales de la sala del desfile.
Iluminación: la iluminación es óptima durante todo el vídeo.
MONTAJE
Cambio de planos: en el vídeo es raro encontrar algún plano que dure más de un segundo, ya que las características del tema hacen necesario un tratamiento dinámico del montaje, que se consigue con cortes.
Tipos de planos: los tipos de planos más utilizados en este vídeo son el plano medio y el plano general para rodar el desfile y las acciones que realizan Madonna y sus seguidoras en un espacio aparte, ya que son escenas de conjunto. En cambio, se utiliza el primer plano para mostrar a Madonna cuando aparece sola cantando en otro espacio paralelo al videoclip.
Movimiento de planos: el vídeo se rige por un movimiento de planos irregular, ya que aporta dinamismo a la narración.
Angulación: este es un vídeo en el que abundan los enfoques en picado, por ejemplo cuando se muestra una imagen global de la sala donde se hace el desfile, pero, igualmente, en contrapicado, algo que se ve claramente en la imagen de una modelo (0:51) para resaltar su energía. Aparece también en el vídeo un caso de visión en picado, en el minuto 1:24, que es la angulación adecuada para resaltar la indefensión de una chica sentada en el servicio.
RELACIÓN IMAGEN-MÚSICA
Intensidad del clip: el clip goza de una intensidad media, entendida, como en el caso de Music de Madonna, como la propia de un vídeo en el que hay rápidas sucesiones de imágenes pero no se crea en el espectador una sensación de tensión o agitación.
Ritmo: los constantes cambios de planos y de angulaciones son los que hacen que este vídeo posea un ritmo dinámico y sin pausas, sin lugar a treguas.
MADONNA
Grupo o cantante: Madonna
Canción: What it feels like for a girl (2000)
Género: Pop
Duración:4:32
Resumen del vídeo: una chica recoge a una anciana y la lleva a dar un paseo en coche por la ciudad en el que vivirán increíbles peripecias.
Estructura: este videoclip posee una estructura puramente narrativa.
Narrativa: el relato cuenta cómo una chica acompaña a una anciana en coche por la ciudad en un paseo que resulta ser una auténtica aventura. Con esto, Madonna quiere reflejar que el estilo de vida de una chica puede ser trepidante. Por lo tanto, nos encontramos ante un videoclip que cuenta una historia anecdótica que sirve de ejemplificación de la incesante guerra de los sexos.
Personajes: el único personaje conocido en el vídeo es la cantante, que comparte protagonismo con una anciana. Los demás actores tienen un papel secundario.
Letras: la letra de este tema plantea una cuestión de convenciones sociales: ¿por qué a una chica le queda bien intentar parecerse a un chico, con un estilo desenfadado, y en cambio para un chico es denigrante parecerse a una chica? Madonna resuelve este debate en el vídeo mostrando a una chica interpretada por ella misma y que vive una situación límite, de modo que quiere reflejar que una chica también puede vivir intensamente.
Intertextualidad: al igual que en American life, este videoclip también adopta características propias del género cinematográfico, hasta el punto que constituye una pequeña película de acción.
Figuras retóricas: todo el vídeoclip conforma una metáfora doble. Por un lado, como se ha dicho anteriormente, la protagonista vive una situación límite que demuestra que la vida de una chica puede ser increíblemente apasionante. Por otro lado, es la misma protagonista quien, atropellando a los peatones, chocando contra otros automóviles, disparando o robando, crea esta situación frenética y, metafóricamente, trata de romper con las reglas impuestas por los roles sociales. Hay, además, símbolos que ayudan a entender esta rebelión, como los tatuajes en su cuerpo, su peinado, los dados en el coche o la inscripción de la matrícula.
Violencia: éste es un videoclip repleto de violencia gráfica que, al igual que el futuro American life, fue también censurado, en este caso por las cadenas musicales MTV y VH1.
Para empezar, ya antes de la acción, la protagonista adopta una actitud en su vehículo que indica una inminente situación de peligro, por ejemplo, cuando hace un gesto con la mano como si apuntase con una pistola, o cuando le abrocha el cinturón a la anciana. Y efectivamente, así es.
Primero, arranca el coche antes de que el semáforo se ponga en verde y choca directamente contra el automóvil de unos chicos que la han vacilado, hecho con el que se prevé una larga sucesión de escenas de este tipo. No olvidemos que, junto a ella, viaja una anciana que observa atónita todo lo que ocurre.
A continuación, se dirige a un banco para alcanzar su próximo objetivo: un hombre que saca dinero del cajero automático, al que deja tendido en el suelo y le roba los billetes. Con ese dinero, nuestras protagonistas llegan a un restaurante de carretera y paran a comer algo. Una vez allí, se encuentran con unos policías que miran inquisitivamente su vehículo, a los que la chica arroja un líquido en los ojos. Este hecho provocará que se inicie una persecución.
Otro de los momentos álgidos del relato es cuando asalta a unos jóvenes jugando a hockey al aire libre, a los que atropella sin compasión. Como el automóvil ya se encuentra en muy mal estado, decide robar uno de color rojo con un águila estampada delante aparcado en una estación de servicio y que, al fin, le trae un destino trágico, ya que acaba chocando y, supuestamente, muere.
Todas estas escenas son un claro ejemplo de violencia delincuencial que, en este caso, es la expresión visual para indicar que la cantante atenta contra las convenciones establecidas sobre los sexos.
IMAGEN
Iconicidad: todo el vídeo está rodado con imágenes de personajes de carne y hueso.
Color: el videoclip está grabado íntegramente en color para que sea más atractivo visualmente.
Elementos gráficos: los únicos textos representativos que se pueden leer en el videoclip son un tatuaje que dice “Loved” en la nuca de la protagonista y la inscripción “Pussy” en una de las matrículas de su automóvil y “Cat” en la otra.
Efectos visuales: en este vídeo no aparecen efectos visuales, a pesar de que las imágenes están rodadas en un circuito cerrado.
Composición: hay un solo centro de atención en cada plano.
Iluminación: la iluminación es óptima durante todo el vídeo.
MONTAJE
Cambio de planos: al tratarse de una canción con un ritmo rápido, los cambios de planos siguen también esta dinámica, y más para reflejar una situación como la que se está contando. Esta agilidad se suaviza en los momentos de menos acción, pero se acentúa a medida que transcurre la historia, hasta culminar al final en un cambio muy veloz de planos con el fin de expresar todas las experiencias de riesgo vividas y de preparar al espectador para el choque del vehículo.
Tipos de planos: los tipos de planos más utilizados en este vídeo son el primer plano y el plano medio, ya que se debe poner énfasis en los pequeños detalles y también en los momentos de más excitación.
Movimiento de planos: el vídeo se rige por un movimiento de planos irregular, ya que aporta dinamismo a la narración.
Angulación: al tratarse de un videoclip concebido como un pequeño filme, reúne rasgos de montaje idénticos a los del cine, por lo que se enfocan las escenas desde diversos ángulos, dando así un resultado potente y dinámico.
RELACIÓN IMAGEN-MÚSICA
Intensidad del clip: a diferencia del anterior American life, en este vídeo adquiere un papel muy importante la tensión y la acción, que se consigue con abundantes cambios y movimientos de planos. Así pues, éste es un vídeo de una intensidad eminentemente alta, y que va en aumento en las últimas escenas.
Ritmo: todo el vídeo rebosa un ritmo frenético adecuado por el tipo de canción. Así comprobamos, por ejemplo, que el momento de la canción en que hay más “subidón” se resalta con un robo del coche rojo con el águila, durante el cual su propietario lucha desesperadamente por evitarlo, y también vemos esa caracterización al final, cuando se entremezclan diversas imágenes para preparar al espectador para el “estallido último” (ruptura en mil pedazos del automóvil).
Si heu arribat fins al final, espero que us hagi agradat.
Després de visitar el bloc de la nostra compatriota steffyi de sorprendre'm un cop més amb les seves elegants maneres (brilles amb llum pròpia, PUTA), m'he decantat també per oferir-vos les meves respostes gràcies a un d'aquests ocurrents testos que algun dia o un altre ens han enviat al correu. Diu així:
-¿Qué hora es?: 00:52.
-Nombre: Joan Albert.
-Tu cumpleaños: 26-05.
-Signo del zodíaco: Bessons.
-Años: 23.
-¿Tatuajes?: No. Així de ranci sóc.
-¿Estuviste enamorada/o?: No dubtis ni un moment que sí.
-¿Qué instrumento musical te gustaría tocar?: La trompeta i el piano.
-¿Has estado en otro continente? Sí, a Amèrica, exactament a la República Dominicana.
-¿Amaste tanto a alguien como para llorar?: Quines preguntes! Sí, evidentment que sí.
-Estuviste en un accidente de coche: Crec que no.
-Has tenido alguna fractura: Sí, de la tíbia i del peroné. Va ser fa vuit anys i vaig passar tres setmanes a l’hospital, amb dues operacions pel mig.
-Playa o montaña: Platja. Concretament em vaig quedar corprès de les platges de Sitges i de nit, assegut en una cala. Però per mi el paisatge idíl·lic és una carretera sense fi.
-Pepsi o cocacola: Sempre Coca-Cola. La Pepsi té una dolçor recargolada d’allò més puta.
-Cerveza o vino: Cap dels dos. La sangria, encara, però la cervesa, ben lluny de mi.
-El vaso mitad lleno o mitad vacío: Fa uns dies que em sento plenament optimista, però he passat unes setmanes d’autèntic desengany. Tot i això, acostumo a ser optimista.
-Ropa interior favorita: Boxers. No exigeixo marques.
-Número de calzado: 46-47 o, altrament dit, Big Foot.
-Número favorito: Cap ni un. Abordem qüestions serioses, ostres!
-Comida favorita: Ara m’agrades. Arròs amb curri i pollastre del restaurant xinès Susanna acompanyat d’un got de Coca-Cola i un gelat de vainilla de postres.
-Marca de colonia favorita: No n’utilitzo, però si n’hagués de fer servir una seria la fragància Gucci, de Gucci. És de dona, però m’encanta l’espot. Ja és una bona raó.
-Tema de conversación más detestado: Quan als dinars familiars de cap de setmana es parla de quines terres ha adquirit tal constructor, o amb qui s’ha vist últimament tal persona... Si el tema fos abordat com un musical, llavors benvingut sigui, però de moment fora.
-Disney o Warner: Disney.
-Restaurante de comida rápida: El Viena i el McDonald’s representen tot allò que una sortida pot desitjar.
-En que te gustaría trabajar en el futuro: Després de constatar que no em dóna la gana presentar-me a les agències de publicitat a lliurar currículums, he descobert que jo he de ser funcionari, tal com m’he plantejat molts, molts cops. I no és una il·lusió, és un projecte que inicio aquesta mateixa setmana estudiant el temari per a administratiu a la Generalitat. L’àmbit on vull acabar arribant dins del funcionariat és el de normalització lingüística, per tal de poder implantar paraules que no us agradin. Us foteu.
-Color favorito: Groc.
-¿Cómo te ves en el futuro?: Si les coses em surten com he planejat, prou bé. I si no, ajo y agua.
-¿En que edad te gustaría no crecer más?: Jo ja no creixo.
-Hobbies: Cinema, literatura, música, semiòtica, doblatge... ah, i m’agrada molt veure paisatges des del cotxe.
-Que cambiarías de tu vida: Res.
-¿Tienes ordenador? Sí, un portàtil Toshiba. I el vell Hundyx, però ja està prejubilat.
-CD´s preferidos: BSO Twin Peaks, Pequeño cabaret ambulante de Bunbury, BSO Sweeney Todd, American life de Madonna, BSO West Side story, Lo que te conté mientras te hacías la dormida de La Oreja de Van Gogh i, perquè l'steffy vegi que em recordo d'ella, Alive 2007 de Daft Punk.
-Lo primero que piensas cuando despiertas: Quina hora deu ser?
-¿Las tormentas te gustan o te asustan?: Si estoy en casa, las adoro (prestat de la jove).
-Algo que tienes puesto siempre y no te lo quitas: Res.
-¿Qué hay debajo de tu cama? Tenint en compte l’últim cop que hi vaig passar l’escombra... sí, un Aquapark de pols.
-Tímido o extrovertido: Tímid, però desenfadat quan se’m tracta més temps.
-Idiomas: Català, castellà i anglès. Odio aquestes preguntes de currículum. Qui ha elaborat aquest test?
-Una palabra que te encante decir: OSTRES!
-¿Te gustaría que te regalaran un ramo de flores para tu cumpleaños? Sí són de maduixa i vainilla, sí.
-Evax o ausonia: Cillit Bang.
-Opel o seat: Opel, però si algun dia em compro un cotxe, seguint la tradició familiar, serà un Peugeot.
-Película favorita: Mulholland Drive, de David Lynch, és la primera que em ve al cap.
-Dulce o salado: Dolç.
-Lugar preferido: Davant del MNAC, de nit, des d'on es veu gran part de la ciutat. Ha de ser exactament des d'allà.
-Conformista o inconformista: Extremament conformista.
-¿Crees que el amor puede durar eternamente? Jo crec que no.
-¿Eres cariñoso/a? No, però ho puc ser.
-Ciudad para vivir: Barcelona, on ja visc. Crec que hi passaré gran part de la meva vida.
-Programa de la tele favorito: APM. “Tengo tres piscinas...”
-¿Hora de final?: 01:35. Gràcies, ha estat un plaer.
PD: No, si jo ja sé que algun inexplicable magnetisme m'empeny cap a David Lynch... Us juro per Déu i per la Santíssima Trinitat que el que diré ara és cert. Quan he hipervinculat l'espot de Gucci, m'he assabentat per casualitat que el va dirigir ell! Ostres, ja sabia jo que tenia un no sé què d'atraient. I us asseguro que no en tenia ni la més remota idea. Ja puc fer associacions lògiques: alguns dels moviments són idèntics als de l'Audrey Horn a Twin Peaks i la vista nocturna de la ciutat... Mulholland Drive. Ara lligo caps.
Em sento feliç.
