Infectados (Carriers)

Bona nit. Tornem a emprendre l’activitat de l'Última hora amb una pel·lícula estrenada fa unes dues setmanes als cinemes: Infectados (Carriers). És freqüent, a partir de la sinopsi o el tràiler d’un film, formar-se una impressió que no té res a veure amb el contingut del que resulta ser. En el cas d'aquesta cinta dirigida per Àlex Pastor i David Pastor, afortunadament, el producte real acaba sorprenent per la seva capacitat de convicció.

En un món intoxicat per un virus mortal, quatre joves supervivents malden per fugir cap a una apartada platja del Golf de Mèxic. Fins aquí, aquesta premissa de què parteixen les diferents sinopsis és certa. Però fixem-nos en el següent apartat, extret de www.labutaca.net, que tot i no ser ben bé fals, indueix a confusió: “Però quan el seu cotxe es fa malbé en una aïllada carretera, comença una desesperada fugida en la qual s’enfrontaran a infectats, metges homicides i esbojarrats supervivents...” Amb tal descripció, un pot pensar fàcilment que assistirà a un film amb un fort component d’acció, caracteritzat per adrenalíniques descàrregues de trets de pistola i vísceres a parts iguals. Enlloc d’això, el film té més interès a indagar sobre els instints que impulsen a actuar amb desesperació els protagonistes davant d’un món assolat per la misèria i també a perfilar les actituds dominants en la relació entre ells.

En aquest context, Brian (Chris Pine) s’erigeix com el líder de la frenètica fugida, un noi visiblement actiu que no s’ho pensa dues vegades a l’hora de prendre decisions terribles des d’una perspectiva moral, però dotades de ple sentit si són inserides dins la dinàmica de supervivència dictada pels pressupòsits de la pel·lícula: evitar qualsevol contacte amb els infectats. La seva nòvia, Bobby (Piper Perabo), expressa sovint diversos retrets cap a la impetuositat d’en Brian, però s’acaben fonent en una febril passió compartida per tots dos. La seva relació, doncs, té un marcat caràcter fogós que sembla fer impossible un conflicte entre tots dos.

A l’altra cara de la moneda hi trobem en Danny (Lou Taylor Pucci), el germà d’en Brian, que se’ns presenta com un personatge introvertit per a qui els seus estudis universitaris són una prioritat més enllà del caos regnant. Amb la seva confrontació envers les accions del seu germà, queda relegat a un pla quasi d’observador dels fets, convençut que el que havia de ser la recerca de la fugida s’ha acabat convertint en una cadena d’injustícies evitables. L’acompanya la seva amiga Kate (Emily VanCamp), a qui veiem obertament enemistada amb en Brian per xocs frontals amb motiu de les seves personalitats oposades. Cap al final de la cinta, es manifesten pensaments sobre aquesta noia que evidencien la seva poca acceptació. Els motius del rebuig no acaben de quedar gaire clars, però en tot cas és la forma i la situació en què es mostra aquest refús el que desperta interès a l’espectador.

Sense desvelar més detalls sobre la trama, llenço una crida als visitants de l’Última hora perquè vegin aquest film, que de ben segur agradarà als espectadors que esperaven un guió i unes formes semblants al joc on-line Left 4 dead (tal com es pensaven els meus acompanyants) i que farà les delícies d’aquells que esperin gaudir d’una ruda visió de l’instint de supervivència inherent en la condició humana que, encara més temible que el propi virus, en aquesta cinta deixa poc espai a la caritat.