No ha estat poca la meva sorpresa quan he descobert que ahir es va difondre el tràiler en castellà d'Alícia, l'estrena de la qual està prevista per a l'any que ve. Estic realment content que fos Tim Burton qui es llegís als deu anys d'edat el llibre i prengués consciència dels personatges sorprenents que s'amaguen al país de les meravelles, ja que la seva ambientació es troba en perfecta harmonia amb gran part de l'obra del realitzador californià.
Això promet molt, la veritat, i més encara després d'haver vist el tràiler. Ja calia un bon retorn a les pantalles de cine, des de fa bastant temps caracteritzades per l'absència de bones pel·lícules. Si l'espera al film és la garantia que s'està preparant una obra digna, preneu-vos tot el temps possible, no us baralleu amb el temps.
A propòsit, no podria oblidar-me d'expressar la meva satisfacció per una de les equacions que es donen en aquesta Alícia:
Johnny Depp + Luis Posada + Barreter Boig = Ja em puc morir tranquil!
És una tríade indivisible que si a algú se li acudís separar, se li hauria de fer tallar el cap.
dissabte, 25 de juliol del 2009
dimecres, 22 de juliol del 2009
Nuestra Señora de París
Tal com he promès aquesta nit, reprenc l'Última hora amb el llibre de Victor Hugo (1802-1885), que ha inspirat nombroses versions cinematogràfiques. Per explicar el contingut d'aquesta novel·la farem bé primer de traslladar-nos en l'espai i en el temps. Ens trobem a la ciutat de París el 6 de gener de 1482, la data assenyalada per a l'Epifania del Senyor i la Festa dels Bojos.
La primera part del llibre concentra l'activitat que es produeix al Palau de Justícia, on la multitud s'ha aplegat per rebre els ambaixadors flamencs, que assistiran a la representació del misteri, una obra teatral que es veurà truncada pel curs dels esdeveniments. L'autor de l'obra, el filòsof Pierre Gringoire, gaudirà poc temps de la demostració del seu treball al públic, ja que ben aviat, amb l'aparició dels flamencs, una colla d'estudiants agita l'ordre interpel·lant-los. Qui encapçala el grup de joves és en Jehan Frollo, un altre dels personatges de la novel·la.
La bogeria resultant de l'aldarull, davant el desconcert de Gringoire, deriva finalment cap al nomenament del Papa dels Bojos, un títol que en aquesta ocasió recaurà en un autèntic monstre, un individu de rostre desfigurat que es presenta entre el públic enmig de crits i rialles de burla. No és altre que en Quasimodo, el campaner de la catedral de Nôtre Dame, a qui el poble organitza una desfilada pels carrers de París. Exaltat per haver-se convertit en el centre d'atenció, un cop caiguda la nit el geperut s'abalança contra el carro que transporta l'Esmeralda, una bella gitana egípcia que, acompanyada de la seva cabra Djalí, atreu les mirades de tothom gràcies als seus balls i al seu particular cant. Gringoire, caminant sense rumb per la fosca ciutat, presencia l'incident i salva la noia. A partir d'aquest moment, Quasimodo és portat al tribunal pel seu acte d'aparents finalitats delictives i l'Esmeralda iniciarà una recerca sense treva cap a Phoebus, un oficial de cavalleria cap a qui pretén declarar el seu amor.
Aquest és el plantejament que llença a l'acció els personatges i que de mica en mica ens descobreix un dels protagonistes de l'obra encara refugiat de l'escena, l'ardiaca Claude Frollo, que té el control sobre la catedral i que va acollir el geperut des de ben petit. De mica en mica veurem que les intencions d'en Frollo són més aviat fosques, tant, que és el principal impulsor del conflicte de la trama narrativa. Les malifetes del seu germà Jehan no li fan ni ombra als plans que ordeix el religiós, que desencadenen un seguit de turbis successos que posen en perill la vida de l'Esmeralda. Tots ells constitueixen els protagonistes d'una novel·la en què el més noble, l'únic que pensa en algú que no sigui ell mateix, és el geperut Quasimodo, de qui descobrirem, a mesura que avança el relat, el seu caràcter bondadós, abans tacat per l'assalt a la gitana.
En un escenari en què fins i tot els ambients semblen adquirir vida a la història, com les mateixes gàrgoles de la catedral, que més endavant adoptaran un paper quasi actiu a la trama, es perfilen dos espais contenidors dels successos. Així, en una immillorable divisió entre el recinte de la catedral, veritable barrera que separa el geperut del món més visible i les dimensions de la qual són significatives si pensem en la criatura deforme que alberguen, i els carrers de París que s'estenen al seu davant, transcorre una història que deixa al descobert la covardia i el rebuig de la condició humana davant d'allò desconegut, en aquest cas tot el que encarna la figura d'en Quasimodo. D'altra banda, assistim al penós comportament d'en Claude Frollo, que veu com l'egípcia representa una amenaça per a l'estabilitat de la seva moral fèrria, davant la qual trontolla inexorablement.
Una de les imatges més elaborades d'aquesta història són els dos gerros que el geperut diposita a la cel·la de l'Esmeralda durant el seu asil a Nostra Senyora. El fals amor, representat per Phoebus, queda manifestat en un gerro de cristall de preciós aspecte, però tan fi que s'esquerda i deixa marxar l'aigua. El veritable amor, en qui veiem la figura de Quasimodo, ens el mostra un gerro de fang robust, sobri, però en canvi tan resistent que no deixa escapar ni una gota d'aigua i manté les flors radiants de color.
Havent llegit aquesta novel·la, a un li ve de gust tornar a veure després de tants anys la versió animada de Disney. Sóc conscient que alguns dels elements macabres de la història, gens apropiats per un públic infantil, no es devien incloure a la pel·lícula, decisió que trobo correcta. Veurem si l'ambient ombrívol que es desprèn de les seves pàgines es manté almenys intacte en altres adaptacions més antigues. I per descomptat, la clara distribució dels espais i l'extravagància dels personatges, com apuntava més amunt, havia de propiciar més d'un musical (això va per tu, Benjamí, no t'oblidis de deixar-me el DVD quan ens veiem, com em vas comentar ahir).
La primera part del llibre concentra l'activitat que es produeix al Palau de Justícia, on la multitud s'ha aplegat per rebre els ambaixadors flamencs, que assistiran a la representació del misteri, una obra teatral que es veurà truncada pel curs dels esdeveniments. L'autor de l'obra, el filòsof Pierre Gringoire, gaudirà poc temps de la demostració del seu treball al públic, ja que ben aviat, amb l'aparició dels flamencs, una colla d'estudiants agita l'ordre interpel·lant-los. Qui encapçala el grup de joves és en Jehan Frollo, un altre dels personatges de la novel·la.
La bogeria resultant de l'aldarull, davant el desconcert de Gringoire, deriva finalment cap al nomenament del Papa dels Bojos, un títol que en aquesta ocasió recaurà en un autèntic monstre, un individu de rostre desfigurat que es presenta entre el públic enmig de crits i rialles de burla. No és altre que en Quasimodo, el campaner de la catedral de Nôtre Dame, a qui el poble organitza una desfilada pels carrers de París. Exaltat per haver-se convertit en el centre d'atenció, un cop caiguda la nit el geperut s'abalança contra el carro que transporta l'Esmeralda, una bella gitana egípcia que, acompanyada de la seva cabra Djalí, atreu les mirades de tothom gràcies als seus balls i al seu particular cant. Gringoire, caminant sense rumb per la fosca ciutat, presencia l'incident i salva la noia. A partir d'aquest moment, Quasimodo és portat al tribunal pel seu acte d'aparents finalitats delictives i l'Esmeralda iniciarà una recerca sense treva cap a Phoebus, un oficial de cavalleria cap a qui pretén declarar el seu amor.
Aquest és el plantejament que llença a l'acció els personatges i que de mica en mica ens descobreix un dels protagonistes de l'obra encara refugiat de l'escena, l'ardiaca Claude Frollo, que té el control sobre la catedral i que va acollir el geperut des de ben petit. De mica en mica veurem que les intencions d'en Frollo són més aviat fosques, tant, que és el principal impulsor del conflicte de la trama narrativa. Les malifetes del seu germà Jehan no li fan ni ombra als plans que ordeix el religiós, que desencadenen un seguit de turbis successos que posen en perill la vida de l'Esmeralda. Tots ells constitueixen els protagonistes d'una novel·la en què el més noble, l'únic que pensa en algú que no sigui ell mateix, és el geperut Quasimodo, de qui descobrirem, a mesura que avança el relat, el seu caràcter bondadós, abans tacat per l'assalt a la gitana.
En un escenari en què fins i tot els ambients semblen adquirir vida a la història, com les mateixes gàrgoles de la catedral, que més endavant adoptaran un paper quasi actiu a la trama, es perfilen dos espais contenidors dels successos. Així, en una immillorable divisió entre el recinte de la catedral, veritable barrera que separa el geperut del món més visible i les dimensions de la qual són significatives si pensem en la criatura deforme que alberguen, i els carrers de París que s'estenen al seu davant, transcorre una història que deixa al descobert la covardia i el rebuig de la condició humana davant d'allò desconegut, en aquest cas tot el que encarna la figura d'en Quasimodo. D'altra banda, assistim al penós comportament d'en Claude Frollo, que veu com l'egípcia representa una amenaça per a l'estabilitat de la seva moral fèrria, davant la qual trontolla inexorablement.
Una de les imatges més elaborades d'aquesta història són els dos gerros que el geperut diposita a la cel·la de l'Esmeralda durant el seu asil a Nostra Senyora. El fals amor, representat per Phoebus, queda manifestat en un gerro de cristall de preciós aspecte, però tan fi que s'esquerda i deixa marxar l'aigua. El veritable amor, en qui veiem la figura de Quasimodo, ens el mostra un gerro de fang robust, sobri, però en canvi tan resistent que no deixa escapar ni una gota d'aigua i manté les flors radiants de color.
Havent llegit aquesta novel·la, a un li ve de gust tornar a veure després de tants anys la versió animada de Disney. Sóc conscient que alguns dels elements macabres de la història, gens apropiats per un públic infantil, no es devien incloure a la pel·lícula, decisió que trobo correcta. Veurem si l'ambient ombrívol que es desprèn de les seves pàgines es manté almenys intacte en altres adaptacions més antigues. I per descomptat, la clara distribució dels espais i l'extravagància dels personatges, com apuntava més amunt, havia de propiciar més d'un musical (això va per tu, Benjamí, no t'oblidis de deixar-me el DVD quan ens veiem, com em vas comentar ahir).
Ressorgiment del bloc
M'hauria de caure la cara de vergonya per obrir una nova aventura a la blogosfera anomenada Última hora i deixar-la abandonada a la seva sort durant tant de temps. Però s'ha acabat l'espera agònica que heu hagut de suportar a base de vi ranci, d'aquí a unes hores disposaré els preparatius perquè demà dimecres vegi la llum una nova entrada, amb l'ambició d'actualitzar més sovint aquest espai, ja que en els darrers mesos tinc noves coses a dir.
L'entrada de demà estarà dedicada a la recomanació del llibre Nuestra Señora de París de Victor Hugo, més conegut com la commovedora història del geperut de Nôtre Dame. Els pròxims dies obriré la secció de música amb Beyoncé i Destiny's Child com a protagonistes per una banda i amb Billie the Vision & The Dancers per l'altra. Aquests últims són els intèrprets d'un tema popularitzat arran d'una exitosa campanya de publicitat i que, per mi, el més original que tenen és el títol de l'àlbum de debut al qual pertanyia aquesta cançó: I was so unpopular in school and now they're giving me this beautiful bicycle. Seguidors d'aquest anunci, prepareu-vos perquè detesto tot el que hi fa referència, i n'explicaré els motius.
Pel que fa a la secció de cine, parlaré d'Els móns de Coraline, de l'adaptació cinematogràfica de les històries de l'heroïna Lisbeth Salander, potser d'El paciente inglés i, sense cap mena de dubte, abocaré desmesuradament grans elogis al regal que ens espera l'any que ve: el retorn a la gran pantalla d'Alícia al país de les meravelles. Fa tota la pinta que assistirem a un film exquisit.
Tampoc no ens oblidem de les sèries, eclipsades aquests mesos per la gran contemplada: Perdidos. Encara que he estat dels últims a veure-la i no pugui aportar res que no se n'hagi dit, en deixaré també les meves impressions, ja que un fenomen amb una història de tal magnitud presenta molts punts d'anàlisi i de desconstrucció. Seria una empresa fallida voler abarcar-la tota, de manera que em centraré en algun episodi aïllat per descriure'l tan bé com pugui. Però això serà quan l'hagi acabada. Tot sigui dit, no falta gaire temps per al final perquè m'estic acabant de cruspir la quarta temporada.
Aquest és l'avanç de cara a les pròximes setmanes, però no hi ha cap data fixada per als temes ni cap ordre, ja que com anuncia el títol del bloc, els temes sorgeixen a última hora, de manera que molts d'altres s'hi podran entrecreuar. Serà tota una sorpresa.
L'entrada de demà estarà dedicada a la recomanació del llibre Nuestra Señora de París de Victor Hugo, més conegut com la commovedora història del geperut de Nôtre Dame. Els pròxims dies obriré la secció de música amb Beyoncé i Destiny's Child com a protagonistes per una banda i amb Billie the Vision & The Dancers per l'altra. Aquests últims són els intèrprets d'un tema popularitzat arran d'una exitosa campanya de publicitat i que, per mi, el més original que tenen és el títol de l'àlbum de debut al qual pertanyia aquesta cançó: I was so unpopular in school and now they're giving me this beautiful bicycle. Seguidors d'aquest anunci, prepareu-vos perquè detesto tot el que hi fa referència, i n'explicaré els motius.
Pel que fa a la secció de cine, parlaré d'Els móns de Coraline, de l'adaptació cinematogràfica de les històries de l'heroïna Lisbeth Salander, potser d'El paciente inglés i, sense cap mena de dubte, abocaré desmesuradament grans elogis al regal que ens espera l'any que ve: el retorn a la gran pantalla d'Alícia al país de les meravelles. Fa tota la pinta que assistirem a un film exquisit.
Tampoc no ens oblidem de les sèries, eclipsades aquests mesos per la gran contemplada: Perdidos. Encara que he estat dels últims a veure-la i no pugui aportar res que no se n'hagi dit, en deixaré també les meves impressions, ja que un fenomen amb una història de tal magnitud presenta molts punts d'anàlisi i de desconstrucció. Seria una empresa fallida voler abarcar-la tota, de manera que em centraré en algun episodi aïllat per descriure'l tan bé com pugui. Però això serà quan l'hagi acabada. Tot sigui dit, no falta gaire temps per al final perquè m'estic acabant de cruspir la quarta temporada.
Aquest és l'avanç de cara a les pròximes setmanes, però no hi ha cap data fixada per als temes ni cap ordre, ja que com anuncia el títol del bloc, els temes sorgeixen a última hora, de manera que molts d'altres s'hi podran entrecreuar. Serà tota una sorpresa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)